Repte Poètic Visual 375 Arbres, ocells...
dins Relats en català
És l'arbre símbol de vida,
són les aus imatge de l'art.
On comença l'un i on acaba l'altre,
què és més transcendent,
sempre és difícil d'escatir.
Així com no es pot escatir tampoc,
perquè mai és superflu,
aquest estol d'ocells.
Que són més decoració
que no ornament, que no apèndix.
I amb les seves pinzellades inscrites al cel
fan parlar el vent, fan visible l'inefable.
Helena Bonals
Vengo del árbol.
Siento bullir la savia.
Soy su ramaje.
Fackel
Sense bufar el vent
al crit eixelebrat d'un ocell,
es desfulla l'arbre
en un sol vol.
S'alcen perfectes fulles
de ploma negra
i bec cridaner.
Sembla l'arbre partit
sense branca nua,
sembla l'arbre
un vesper.

Vengo del árbol.
ResponEliminaSiento bullir la savia.
Soy su ramaje.
Fackel,
Eliminade les arrels a les puntes, de l'essència a l'ornament és el que cal.
Els ocells fan parlar el vent i els arbres de vegdes també. Els uns son més eteris i els altres més concrets i estables. Potser es complementen.
ResponEliminaCarme,
EliminaA mi m'agrada de pensar sempre que el vent entre els arbres no és més que la imatge de l'art.
Crec que tant l'un com els altres el fan xerrar.
ResponEliminaDes de casa, sense obrir les finestres puc veure com xerren els arbres amb el vent.
Aferradetes, nina.
Això que dius, Parla, és ben cert. El vent es pot apreciar encara que sigui rere d'un vidre.
EliminaL'arbre sap dels ocells, com el cel sap del vent.
ResponEliminaMolt ben trobat, Xavier.
EliminaSense bufar el vent
ResponEliminaal crit eixelebrat d’un ocell,
es desfulla l’arbre
en un sol vol.
S’alcen perfectes fulles
de ploma negra
i bec cridaner.
Sembla l’arbre partit
sense branca nua,
sembla l’arbre
un vesper.
Molt bona la imatge del vesper, qui sap si.
Elimina