Repte Visual 376 Nit de Sant Joan dins Relats en català
Dues maneres de celebrar el solstici.
A la platja, al voltant del foc,
amb el taronja de les flames,
una majoria gregària, sociable.
Nedant sota la lluna, de blanc gelat,
sols trobem els més agosarats, els solitaris,
els que poden arribar a fer-ne poesia.
Tots plegats transiten per la nit fosca,
cercant la llum, però de diferent manera.
I la segona és indispensable,
aquella que ens salva sempre
justament perquè no ho sembla.
L'única connexió entre les dues maneres
d'entendre la nit és la mateixa foscor.
Una nit que és la més curta, la més
embolcallada de llum pels dos costats,
com aquell túnel més lleuger de travessar,
com una culminació de l'existència.
A la platja, al voltant del foc,
amb el taronja de les flames,
una majoria gregària, sociable.
Nedant sota la lluna, de blanc gelat,
sols trobem els més agosarats, els solitaris,
els que poden arribar a fer-ne poesia.
Tots plegats transiten per la nit fosca,
cercant la llum, però de diferent manera.
I la segona és indispensable,
aquella que ens salva sempre
justament perquè no ho sembla.
L'única connexió entre les dues maneres
d'entendre la nit és la mateixa foscor.
Una nit que és la més curta, la més
embolcallada de llum pels dos costats,
com aquell túnel més lleuger de travessar,
com una culminació de l'existència.
Bellissima descripció de la Nit de Sant Joan.
ResponEliminaLa foscor ens iguala, encara que siguem ben diferents.
Aferradetes, Helena.
Paula,
EliminaEm fa il·lusió que t'agradi, igual que em fa il·lusió aquesta nit.
Mi celebración más recordada y ya antigua de esa noche fue en La Cavada, un pueblo cántabro, la luz ganaba a la noche, la noche se extraviaba en la fiesta, todo era curiosidad, todo era juventud, los del aziliense no habían bajado de sus cuevas de El PIélago, ellos no sabían de sanjuanes pero sí de fuego, sus creencias eran más auténticas que las nuestras, las nuestras empezaban a ser más rebeldes, el valle encajonado sobrecogía cuando llegaba la tormenta pero se abría cuando se manifestaban nuestros ancestros de hace doce mil años antes de la era que nos obligan a contar, la luna era larga, el día después fue madugador, nos esperaban los primitivos desde su silencio, nos esperaban los maquis desde su silencio, nos esperaban por la noche las tertulias del único establecimiento que vendía de todo en la aldea y hacía de bar al caer la tarde, las confidencias secretas deglutidas con ayuda del DYC, el DYC que paliaba el frío de la caverna, una noche sanjuanera que nunca se repitió, antropología a pie de calle, mi purificación no llegó por el fuego, había llegado unos días antes a través de la tormenta y la inundación del fondo del valle, y la salvación casual para alcanzar a abandonar la creencia inútil y admirar el don de la naturaleza
ResponEliminaFackel,
EliminaAixò del DYC és el que em crida més l'atenció de tot el que escrius!
Sens dubte és una nit màgica.
ResponEliminaXavier,
EliminaD'aquesta nit és la tercera foto començant per dalt a la barra lateral d'aquest blog. Acabava de fer anys, el dia més feliç de l'any, segons diuen, el 20 de juny.
Cadascú fa el Sant Joan a la seva manera, com la vida, el més important de tot és que no es perdi la màgia ni la poesia, i que tothom pugui gaudir la nit i l'estiu sencer, com vulgui.
ResponEliminaBen pensat, Carme.
Elimina
ResponEliminaLa nit més curta,
la més salvatge,
la de bruixes
i herbes màgiques.
La nit de perfums
i conjurs de foc i aigua,
de lluna i tenebres.
Antagonismes
guanyant poder
en una nit màgica.
L’única nit
on la creença es fa poder,
i el poder s’escapa.
Acaba la màgia
amb un tall de coca
i un got de vi dolç.
Una revetlla apagada
pels sons de traques i petards.
La màgia real embolcallada
per la innocència dels infants,
i si a la vora hi ha mar,
dansar amb els peus
xopant l’aire fresc de la matinada.
I si a la vora hi ha riu,
la gola s’encalla
perquè per Sant Joan
l’aigua vol ...
Qui sap si,
EliminaFas justícia a la màgia de la nit de Sant Joan!