Imatge de la coberta de Howards end en català
Forster no solia fer servir títols per als seus llibres
que no en fossin una petita interpretació ells mateixos,
una pista del seu interior, sempre gens buit.
En aquesta obra mostra la vida burgesa, el progrés,
en contrast amb la pobresa, la innocència, la poesia,
que ja solen anar juntes, i aquest món es carrega.
També contrasta tot el llibre, per realista,
amb el de la bona vista, el de la Toscana.
Mig món se'n riu de l'altre mig,
i d'anar per la vida mai no se'n sap prou,
ni en tens mai prou de la bellesa.
Tot pot ser subversiu si t'ho proposes.
No és estrany que aquest autor
no superés mai la seva crisi creativa,
era molt difícil de mantenir aquest nivell.
Sempre ha estat el meu escriptor de capçalera,
i el seu personatge arquetip, la Helen Schlegel,
em va revelar tot el que jo ja sabia.
¿Qué has visto en Foster para que lo tengas de autor de cabecera?
ResponEliminaFackel,
EliminaSobretot li veig l'autenticitat en tot el que escriu, si és que això pot ser mai (jo que sempre he cregut en aquella "authenticity historically unachievable", que ens deien a la carrera).
També que està sempre del costat d'allò "bo, bell i veritable" en contrast amb el "correcte, bonic i adequat"".
Harold Bloom inclou Howards end en el seu Cànon Occidental, no pas de manera gratuïta. La tinc guardada amb foc a la memòria, igual que gairebé totes les altres.
Vivia de renda, sí, però no tenia res de petit burgès, i va deixar d'escriure coïncidint amb la fi de l'època victoriana. El progrés no era el seu fort. Com tantes persones progressistes que estan paradoxalment en contra del que prediquen.