Imatge de la coberta de Howards end en català
Forster no solia fer servir títols per als seus llibres
que no en fossin una petita interpretació ells mateixos,
una pista del seu interior, sempre gens buit.
En aquesta obra mostra la vida burgesa, el progrés,
en contrast amb la pobresa, la innocència, la poesia,
que ja solen anar juntes, i aquest món es carrega.
També contrasta tot el llibre, per realista,
amb el de la bona vista, el de la Toscana.
Mig món se'n riu de l'altre mig,
i d'anar per la vida mai no se'n sap prou,
ni en tens mai prou de la bellesa.
Tot pot ser subversiu si t'ho proposes.
No és estrany que aquest autor
no superés mai la seva crisi creativa,
era molt difícil de mantenir aquest nivell.
Sempre ha estat el meu escriptor de capçalera,
i el seu personatge arquetip, la Helen Schlegel,
em va revelar tot el que jo ja sabia.

¿Qué has visto en Foster para que lo tengas de autor de cabecera?
ResponEliminaFackel,
EliminaSobretot li veig l'autenticitat en tot el que escriu, si és que això pot ser mai (jo que sempre he cregut en aquella "authenticity historically unachievable", que ens deien a la carrera).
També que està sempre del costat d'allò "bo, bell i veritable" en contrast amb el "correcte, bonic i adequat"".
Harold Bloom inclou Howards end en el seu Cànon Occidental, no pas de manera gratuïta. La tinc guardada amb foc a la memòria, igual que gairebé totes les altres.
Vivia de renda, sí, però no tenia res de petit burgès, i va deixar d'escriure coïncidint amb la fi de l'època victoriana. El progrés no era el seu fort. Com tantes persones progressistes que estan paradoxalment en contra del que prediquen.
Cada món és un món. La classe d'alta societat lluita per conservar els seus privilegis. La classe obrera ho fa per sobreviure.
ResponEliminaEl món és molt complex. Dius que "Mig món se'n riu de l'altre mig".
També mig món lluita contra l'altre mig.
Xavier,
EliminaI posar al mateix nivell víctima i botxí és l'infern, que diu Kundera.
Jo només he llegit de Forster les dues obres que esmentes. Howards end i Una habitació amb vistes. I tots dos, tan diferens, em van agradar. Però no prou per convertir-lo amb el meu autor de capçalera. Potser si el llegis ara, ho veuria diferent. Hauré d'insistir amb Forster.
ResponEliminaM'ha agradat el teu escrit, parla tant de Forster com de tu mateixa i en un bon equilibri.
Carme,
EliminaÉs impossible que tothom senti el mateix en llegir un llibre. "Solo digo mi canción para quien conmigo va" i "Cuando tu vibras es que soy yo que vibro en ti" són les meves màximes.
Et compro això: "d'anar per la vida mai no se'n sap prou,
ResponEliminani en tens mai prou de la bellesa"
Pel que fa als mons, n'hi ha més de dos...
Aferradetes, Helena.
Paula,
Eliminaaixò de mai no se'n sap prou ho deia el geni de Gaudí.
És veritat, per sort, que hi ha més d'un món per escollir.
Roda vermella,
ResponEliminaaturada al passat.
És record d’infants.
Imagino aquell temps
on el temps no corria.
Els rierols baixaven frescos i nets.
I, les paraules tenien pes.
Imagino una terra daurada d’espigues
i el terra torrat pel sol.
On les vores verdes regalaven ombra
i la música era de la natura.
Imagino passejades eternes
fins la posta de sol,
on les rodes tornaven
a l’inici del seu vol.
Imagino que potser
em deixaries parlar amb mots i versos.
Imagino que potser la teva veu
respondria al meu so.
Imagino que em vaig equivocar.
Imagino, no, voldria imaginar,
que em podries perdonar.
Me florecen angustias en tus versos, qui sap si... Deseo que vuelvas a encontrar aquí tu hueco.
EliminaChiloé
qui sap si,
EliminaNo sé pas què cal perdonar-te!
Molt d'acord amb tot, fins i tot en lo del títol ... un llibre ho és de cap a peus, tot és necessari !.
ResponEliminaSalut ; )
La que està d'acord és jo amb tu, Artur!
Elimina