Carme, Això de la terra i el cel em ve de quan em vaig adonar que en la Nit estrellada de Van Gogh és com si a través dels xiprers, que són com foc, i dels núvols, la terra se n'anava cap al cel, i el cel cap a la terra. Perquè Van Gogh ho volia tenir tot, com jo.
No acabo d'entendre que el que surt en aquesta imatge sigui una sola figuera!
No podem dir que tot és negre o tot es blanc, havent-hi entre els dos un cercle cromàtic ple de matisos... un altra cosa són les interpretacions que es fan... tant en els somnis com a la realitat. Aferradetes, nina.
Un poema profund, que fa reflexionar. Entre els opòsits, que (com els extremenys, que deia Muñoz Seca) sovint es toquen, hi ha sempre molts punts intermedis; moltes gammes de gris entre el blanc i el negre; i entre el passat i el futur, deia Quevedo, "soy un fue y un será y un es cansado". Com que avui m'ha sortit la veta espanyola, què més podria afegir a qui va dir que "Poesía ... eres tú!"? Gràcies.
Ramon, Els opòsits porten al gris del terme mig, només amb temps i contrast, no d'entrada. El que diria Forster: l'aurea mediocritas s'aconsegueix anant d'un costat a l'altre.
What color dreams are?
ResponEliminaLove, tenderness and horror.
The complete spectrum
Sean,
EliminaDiuen que somniem el que desitgem o allò que ens fa por.
Em fas pensar coses, Helena!
ResponEliminaLa poesia voltada de terra i cel i la terra i el cel envoltats de poesia, que tot sovint ho abasta tot.
Els somnis deuen ser del mateix color que la poesia, ni només blanc ni només negre ni només gris… contenen tots els colors.
Els somnis també necessiten trobar la connexió entre fons i forma, però quasi mai els interpretem.
Aquesta figuera és ben bé un somni, Helena!
Carme,
EliminaAixò de la terra i el cel em ve de quan em vaig adonar que en la Nit estrellada de Van Gogh és com si a través dels xiprers, que són com foc, i dels núvols, la terra se n'anava cap al cel, i el cel cap a la terra. Perquè Van Gogh ho volia tenir tot, com jo.
No acabo d'entendre que el que surt en aquesta imatge sigui una sola figuera!
No podem dir que tot és negre o tot es blanc, havent-hi entre els dos un cercle cromàtic ple de matisos... un altra cosa són les interpretacions que es fan... tant en els somnis com a la realitat.
ResponEliminaAferradetes, nina.
Estic d'acord amb tu, sa lluna.
EliminaUn poema profund, que fa reflexionar. Entre els opòsits, que (com els extremenys, que deia Muñoz Seca) sovint es toquen, hi ha sempre molts punts intermedis; moltes gammes de gris entre el blanc i el negre; i entre el passat i el futur, deia Quevedo, "soy un fue y un será y un es cansado". Com que avui m'ha sortit la veta espanyola, què més podria afegir a qui va dir que "Poesía ... eres tú!"? Gràcies.
ResponEliminaRamon,
EliminaEls opòsits porten al gris del terme mig, només amb temps i contrast, no d'entrada. El que diria Forster: l'aurea mediocritas s'aconsegueix anant d'un costat a l'altre.
"Si passeu mai per davant de casa
ResponEliminano deixeu mai d'entrar una estona:
ens ajaurem al sol sota les branques
de la més gran de les figueres."
Així comença la cançó "Mel" de Pau Riba, composada a l'època que vivia a Formentera, on hi ha moltes figueres com la que mostres.
Els teus poemes, sobretot el primer i el darrer s'adiuen amb les vivències del Pau Riba:
"Jo sóc el cel i la donya és la terra..."
És un sol poema, amb estrofes, Xavier. Jo no n'he vist mai cap, de figuera així.
Elimina