Suposo que depèn molt de quina mena de "no" i de quina mena d'home... no tots som iguals. Pot ser el final de tot o pot ser el començament de coses molt importants.
El dos primers versos volen dir que tu imaginaves que si deies que sí seria l'infern i si deies que no, també? No sé si ho interpreto bé. Jo sempre he pensat que tant el sí com el no, poden ser el cel, no pas l'infern. El punt de vista de partida és diferent. Els resultats no els sabem mai per anticipat. Ens els anem trobant tot vivint l'opció que hem pres.
Ui, quanta saviesa en les teves paraules, Carme! Sí, jo crec que a vegades facis el que facis et tires pel precipici. Com li ha passat a Puigdemont darrerament, mai no està tothom content.
Helena, a més de llegir el teu poema, també he llegit la conversa que tens amb la Carme. Els Manel tenen una cançó qe es diu: "El Miquel i l'Olga tornen" si no la coneixes, té tres estrofes llargues i sempre acaben amb aquesta frase: "sembla tan clar que ens equivoquem com que ho anem fer"
Un fragment de la segona estrofa:
"Voleu, amables pretendents, fins altres braços que us valorin i, pel camí, no pregunteu, deixeu que el nostre amor es fongui. Guardarem com un tresor les vostres panxes, les carícies, i ho jurem, per un moment, ens pensàvem que podíem però, si truca algú, no contesteu, que el cel ja és prou ple de valents. I sembla tan clar que ens equivoquem com que ho anem a fer!"
Penso com la Carme, que tot depèn de moltes coses, perquè no podem veure el futur, almenys jo no... Tot i que he de dir que tinc un caràcter que, en comptadíssimes ocasions, he passat un infern amb ningú i pels resultats crec que xerrant és l'única manera de no arribar a aquests extrems.
Hay noes activos y noes pasivos. De uno u otro te puedes eperar cualquier cosa. Incluso ""el principi d'una gran amistat. I que això és el més intens que hauré conegut mai. "
La intensidad la mide cada cual. Hay intensidad de un deseo perenne y no satisfacho, y cumple su papel. Hay intensidad del recuerdo de lo quebrado, y cumple también su papel, pero acaso arrastrando mal cuerpo.
Fackel, Per a mi la intensitat sempre és directament proporcional al fet de no estar enganxada a l'altra persona. No sé com ho faig, però sempre és així.
L'infern són els altres, deia Sartre. Jo crec que déu-n'hi-do si té raó, però no sempre: també hi ha persones que són un cel. Tot és relatiu, i, com bé dius, cadascú per on l'enfila.
En aquest poema, que el trobe molt original, interprete que dius un "no" a l'home, però el vols com la teua amistat. Molt ben reeixit, Helena. Enhorabona. Salutacions cordials.
Rafael, He conegut una poeta japonesa de fa més de mil anys que, en parlar de coses rares, en el sentit de poc convencionals, diu que "Dos mujeres, y no digamos un hombre y una mujer, que prometen tener amistad de por vida y que, de hecho, consiguen llevarse bien hasta el final. Esto es algo que raramente sucede" (Sei Shônagon, El libro de la almohada). Aquesta poeta m'ha calat i me n'ha sortit aquest poema.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaSuposo que depèn molt de quina mena de "no" i de quina mena d'home... no tots som iguals. Pot ser el final de tot o pot ser el començament de coses molt importants.
ResponEliminaEl dos primers versos volen dir que tu imaginaves que si deies que sí seria l'infern i si deies que no, també? No sé si ho interpreto bé. Jo sempre he pensat que tant el sí com el no, poden ser el cel, no pas l'infern. El punt de vista de partida és diferent. Els resultats no els sabem mai per anticipat. Ens els anem trobant tot vivint l'opció que hem pres.
Ui, quanta saviesa en les teves paraules, Carme!
EliminaSí, jo crec que a vegades facis el que facis et tires pel precipici. Com li ha passat a Puigdemont darrerament, mai no està tothom content.
Helena, a més de llegir el teu poema, també he llegit la conversa que tens amb la Carme.
ResponEliminaEls Manel tenen una cançó qe es diu: "El Miquel i l'Olga tornen"
si no la coneixes, té tres estrofes llargues i sempre acaben amb aquesta frase: "sembla tan clar que ens equivoquem com que ho anem fer"
Un fragment de la segona estrofa:
"Voleu, amables pretendents, fins altres braços que us valorin
i, pel camí, no pregunteu, deixeu que el nostre amor es fongui.
Guardarem com un tresor les vostres panxes, les carícies,
i ho jurem, per un moment, ens pensàvem que podíem
però, si truca algú, no contesteu, que el cel ja és prou ple de valents.
I sembla tan clar que ens equivoquem com que ho anem a fer!"
Ja sé per on vas, Xavier. Però cadascú per on l'enfila!
EliminaPenso com la Carme, que tot depèn de moltes coses, perquè no podem veure el futur, almenys jo no... Tot i que he de dir que tinc un caràcter que, en comptadíssimes ocasions, he passat un infern amb ningú i pels resultats crec que xerrant és l'única manera de no arribar a aquests extrems.
ResponEliminaAferradetes, nina.
Sa lluna,
Eliminajo sóc dels que creuen que l'infern no és en una altra vida, sinó en aquest. Però és veritat que parlar de les coses és bo.
Hay noes activos y noes pasivos. De uno u otro te puedes eperar cualquier cosa. Incluso ""el principi d'una gran amistat.
ResponEliminaI que això és el més intens
que hauré conegut mai. "
La intensidad la mide cada cual. Hay intensidad de un deseo perenne y no satisfacho, y cumple su papel. Hay intensidad del recuerdo de lo quebrado, y cumple también su papel, pero acaso arrastrando mal cuerpo.
Fackel,
EliminaPer a mi la intensitat sempre és directament proporcional al fet de no estar enganxada a l'altra persona. No sé com ho faig, però sempre és així.
L'infern són els altres, deia Sartre. Jo crec que déu-n'hi-do si té raó, però no sempre: també hi ha persones que són un cel. Tot és relatiu, i, com bé dius, cadascú per on l'enfila.
ResponEliminaRamon,
EliminaL'home és un llop per a l'home, penso jo.
Un No, com bé dius, pot ser un inici millor, moltes vegades, davant la incertesa de dir un Si.
ResponEliminaSalut !.
Moltes gràcies pel comentari, Artur!
EliminaEn aquest poema, que el trobe molt original, interprete que dius un "no" a l'home, però el vols com la teua amistat.
ResponEliminaMolt ben reeixit, Helena.
Enhorabona.
Salutacions cordials.
Rafael,
EliminaHe conegut una poeta japonesa de fa més de mil anys que, en parlar de coses rares, en el sentit de poc convencionals, diu que "Dos mujeres, y no digamos un hombre y una mujer, que prometen tener amistad de por vida y que, de hecho, consiguen llevarse bien hasta el final. Esto es algo que raramente sucede" (Sei Shônagon, El libro de la almohada). Aquesta poeta m'ha calat i me n'ha sortit aquest poema.
Thanks for being a constant source of motivation, encouraging growth and exploration.
ResponElimina