Imatge presa de la xarxa
Jo sóc tan directa i tu tan misteriós.
Jo sóc tan impacient i tu l'home tranquil.
Jo semblo una nena, tu fas cara de murri.
Jo sóc sentida, tu tant de la broma.
Jo t'estimo, perquè ets un seductor.
Jo pretenc de ser poeta, però amb tu
se m'ha menjat la llengua un gat.
Encara que el gat se t'hagi menjat la llengua, et continues expressant molt bé en aquests teus poemes.
ResponEliminaCarme,
EliminaJo no en sabré mai tant d'escriure com el protagonista d'aquest poema! Ja fa molts anys que me l'estimo, no té res a veure amb el del poema anterior.
Lo he leído con una sonrisa de comisura a comisura, efecto añadido por la naranja. Toda una declaración de principios íntima, tu texto.
ResponEliminaFackel,
EliminaI a què es deu aquest somriure de banda a banda? Jo sempre peco de sincera i autoreferencial!
Amb ma mirada buida de no veure’t
ResponEliminajugaré un partit de tenis taula
que no puc córrer gaire i segur que perdre.
Tu recta en el fer i dir,
jo donant voltes perquè si,
Tu aigua de mar inquieta i amb gust de sal,
jo dolça i baixant lenta.
Tu de cara a la vida jove com el jorn naixent,
jo s’ha hora baixa quan el sol es pon.
Tu tens lletres que pesen i cadascuna té els seu,
jo les tinc de paper i volen.
Tu ets estima, estimació, estimar,
i jo no... ho se del cert, sino patir a la fi,
Tu ets poeta per pretendre-ho i sent-ho, m’omples la vida a jo,
a cops de versos, mots i accents
Tu tens un somriure qu enlluerna com el sol en sortir,
jo enlluernat no puc tornar la pilota.
Tu tens uns mots que desarmen,
jo desarmat no puc respondre el tir.
Tu esperes pacient i parles be cada moment,
jo esperant la bola pacient he perdut el partit.
Jo tenia un gat que algun cop se’m menjava la llengua
i havia d’escriure per poder dir els meus sentiments.
Tal com t’he promès, vençut em queda el recurs
del mot feble i el vers trencat,
del teu silenci de gat
que trencaré recitant
versos que vindran.
Dis-me si n’hi haurà prou
o ho hauré d’allargar més
esperant nous sons.
qui sap si...
Sols passar això que dius, quan l'admiració és tan gran.😉
ResponEliminaAferradetes, Helena.
* Sol, no sols.
EliminaM'has comprès perfectament, sa lluna!
EliminaComplementaris, com una rodanxa de taronja a dins d'un got de vermut.
ResponEliminaO per fer-ho més pompós, la rodanxa de taronja en una copa d'aperol spritz.
Xavier,
ResponEliminaMolt bones imatges!
Fins i tot un silenci, pot ser el mes bell vers d'amor ;)
ResponEliminaSalut !.
Artur,
Eliminala timidesa és el garant del ver amor, deia Carles Riba.
Un esplèndid joc d'opòsits. Un gran poema de contrastos, en què em fa l'efecte que aprecio més les qualitats de la qui parla que no les de qui n'és objecte. Ja està bé, ser tranquil i de la broma, i ser seductor no deixa de ser un do envejable; però amb tots els respectes envers la gent misteriosa i múrria, m'estimo més una persona directa, impacient, ingènua i sentimental. Ah, i no crec que cap gat se't mengi mai la llengua! Ets poeta, també quan fas aquestes declaracions. Chapeau.
ResponEliminaA mi m'agrada molt que sigui misteriós, Ramon...
Elimina