En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

divendres, 21 de juliol del 2023

L'espill de l'ànima



Finestra oberta amb cortines,
vegetació i pedra amb art.
Julieta expectant el seu Romeo,
Roxanne escoltant el seu Cyrano.
Poema que vol que l'agafis
i ja no el deixis.

Helena Bonals


La luz asoma.
Murmullo de los días.
Ronda del alba.

Fackel

19 comentaris:

  1. Tot és romàntic.
    Finestra oberta, però amb cortines.
    Arquitectura artística que a vegetació acabarà tapant algun segle.
    Julieta i Romeu amor i destí.
    Poeta, poema i lectora.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt brillant això de "Poeta, poema i lectora", Xavier. És que sempre estic interpretant, bàsicament sóc una lectora d'imatges o text, el significat dels quals vull agafar, en el sentit d'entendre.

      Elimina
  2. Una bona visió romàntica , Helena !.
    Salut :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Artur,
      A la carrera van suspendre un estudiant per parlar de Romanticisme en una època on encara no existia! Però entenc què vols dir. Jo en sóc molt!

      Elimina
  3. La luz asoma.
    Murmullo de los días.
    Ronda del alba.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fackel,
      Molt misteriós, i també romàntic, el teu poema.

      Elimina
  4. Molt bona aportació, Helena.
    Agafaré el teu poema, per endur-me'l al meu bloc i no deixar-lo.
    M'agrada aquesta juxtaposició dels protagonistes de les històries d'amor amb el poema que vol que l’agafis i no el deixis. El poema també és un amant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Soc la Carme, que segurament sortiré anònima uns quants dies.

      Elimina
    2. Carme,
      En aquest poema he fet servir el verb agafar de manera sinonímica, tant com a entendre, com a prendre. Amb això dic el que dic tal i com ho dic, el millor que pot fer la poesia.
      Moltes gràcies per tot el que dius.

      Elimina
  5. N'has pres un poema preciós.

    Aferradetes, Helena.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, sa lluna. Vosaltres també l'heu agafat. És un poema molt vivencial per a mi!

      Elimina
  6. Aquesta finestra gòtica em fa pensar que es tracta d'un dels molts masos catalans que, arran de la sentència arbitral de Guadalupe després de la Guerra dels Remences, van ser engrandits i embellits pels seus quasi-propietaris, tècnicament emfiteutes. I a l'evocació de Julieta o de Roxanne, hi afegiria la de Tirant lo Blanc amb la cama trencada després de caure del balcó de Carmesina, sense haver aconseguit el seu objectiu amorós. Els poemes i l'art se'ns ofereixen perquè els agafem i en gaudim, i si s'ho valen, els retenim en la memòria i ja no els deixem. Gràcies pel gentil oferiment!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això del Tirant és de matrícula, Ramon! No m'estranya amb tota la teva cultura.

      Elimina
  7. Com un ressò que torna al lloc d’origen.
    Com un duet que s’afina cada jorn.
    Com un cànon que es repeteix a onades.
    S’ajunten les pedres i les branques,
    finestres i cortines envoltades de metall.
    Parelles que tothom coneix,
    com les lletres i els espais,
    les paraules i els silencis.

    Rodolaran per les parets
    les pàgines verdes de les fulles
    que voleien entre les velles pedres
    cobrint la finestra tapada per la cortina


    qui sap si...

    ResponElimina
  8. M'agrada molt, qui sap si...!
    Trobo originalíssim això: "Parelles que tothom coneix,/ com les lletres i els espais/ les paraules i els silencis".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per cert, qui sap si..., no tens cap blog?

      Elimina
    2. tinc el bloc "el pes de la paraula"
      qui sap si...

      Elimina
  9. En resposta a

    La luz asoma.
    Murmullo de los días.
    Ronda del alba.

    Fackel



    Neix el nou dia,
    repeteix el temps el clon
    que trenca cercles.

    qui sap si...

    ResponElimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...