%20.jpg)
MUNCH, Edvard
Tres noies en el pont
N'hi ha que volen lligar
i tenen molta "mala pata".
N'hi ha que són grans poetes
i a mi només em parlen de menjar.
N'hi ha que són molt seductors
fins que els dius que els estimes.
N'hi ha que adopten
el rol de l'amant apassionat
i quan han acabat
no volen saber res de tu.
Tot i el realisme d'aquest poema,
continuo sent jo mateixa.
Eso de ser uno mismo debe ser de por sí un poema. ¿Qué será ser uno mismo?
ResponEliminaFackel,
EliminaValéry deia que en un poema no és tot poesia. Veig que tu consideres el darrer vers com a poesia, doncs. Ser un mateix és continuar cercant una escletxa d'esperança en aquest cas. No tots els homes són com els que critico en aquest poema, hi ha profundes diferències, que per a mi significa sempre que no m'atossiguin en el terreny del cos. I això, per sort, m'ha passat i em passa encara.
Me ha gustado que ahora hayas sido tan explícita, te entiendo mejor. Y me parece magnífico que tengas claro un comportamiento para ti misma.
EliminaJa tens una gran cosa, els saps distingir.😅
ResponEliminaPerò crec que tractant-se d'amor, és molt complicat ser una mateixa.
Aferradetes, nina.
sa lluna,
EliminaSer una mateixa també vol dir continuar sent romàntica, i això no ho trobo tan complicat! Sí, ja els sé distingir, l'experiència és un grau.
Jo estic d'acord amb sa lluna que és complicat ser una mateixa, gairebé sempre, en l'amor. Fins i tot tenint molta sort, fins i tot trobant la persona adequada, és una feina (la de mantenir-te tu mateixa) que no s'acaba mai. Per tant celebro moltíssim que ho aconsegueixis.
ResponEliminaSí, un poema molt realista, és cert i que segurament entenem molt millor les dones que els homes.
Carme,
Eliminaés que si no em permeten de ser jo mateixa automàticament m'escabulleixo. Altra feina tinc.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaCert que hi ha gent prou difícil... És bo, tenir el cap clar, marcar els límits i mantenir la postura. També és cert que l'amor ajuda a veure amb bons ulls els defectes de la parella (tot i que de vegades deu costar). En fi, m'has fet pensar en aquest poema de Sor Juana Inés de la Cruz. Tot i que és llargot, el poso sencer:
ResponEliminaHombres necios que acusáis
a la mujer sin razón
sin ver que sois la ocasión
de lo mismo que culpáis:
si con ansia sin igual
solicitáis su desdén
¿por qué queréis que obren bien
si las incitáis al mal?
Combatís su resistencia
y luego, con gravedad,
decís que fue liviandad
lo que hizo la diligencia.
Parecer quiere el denuedo
de vuestro parecer loco
al niño que pone el coco
y luego le tiene miedo.
Queréis, con presunción necia,
hallar a la que buscáis,
para pretendida, Thais,
y en la posesión, Lucrecia.
¿Qué humor puede ser más raro
que el que, falto de consejo,
él mismo empaña el espejo
y siente que no esté claro?
Con el favor y el desdén
tenéis condición igual,
quejándoos, si os tratan mal,
burlándoos, si os quieren bien.
Opinión, ninguna gana;
pues la que más se recata,
si no os admite, es ingrata,
y si os admite, es liviana.
Siempre tan necios andáis
que, con desigual nivel,
a una culpáis por crüel
y otra por fácil culpáis.
¿Pues cómo ha de estar templada
la que vuestro amor pretende
si la que es ingrata, ofende,
y la que es fácil, enfada?
Mas, entre el enfado y pena
que vuestro gusto refiere,
bien haya la que no os quiere
y quejáos en hora buena.
Dan vuestras amantes penas
a sus libertades alas,
y después de hacerlas malas
las queréis hallar muy buenas.
¿Cuál mayor culpa ha tenido
en una pasión errada:
la que cae de rogada,
o el que ruega de caído?
¿O cuál es más de culpar,
aunque cualquiera mal haga:
la que peca por la paga,
o el que paga por pecar?
Pues ¿para qué os espantáis
de la culpa que tenéis?
Queredlas cual las hacéis
o hacedlas cual las buscáis.
Dejad de solicitar,
y después, con más razón,
acusaréis la afición
de la que os fuere a rogar.
Bien con muchas armas fundo
que lidia vuestra arrogancia,
pues en promesa e instancia
juntáis diablo, carne y mundo.
Ramon,
EliminaGràcies pel poema!
T'has mirat el quadre de Munch? Te'l puc interpretar: l'evolució de la dona a la vida, del blanc de la innocència, al vermell de la passió, fins al verd de la passió refredada. Jo no vull ser així, aquest és el meu voler ser jo mateixa. I a qui no li agradi, que es foti! Sort que, com mantinc, hi ha excepcions entre els homes. Però les dones som millors encara. Diuen que tinc una manera especial de ser feminista.
M'agraden les teves interpretacions de l'art i de la literatura. Aquesta en concret, "se son è vera, è ben trovata". I és clar que hem de voler ser sempre nosaltres mateixos. Te'n poso un altre poema, sobre això:
EliminaQuan la força exultant de la terra et fa créixer,
lliure, amunt, arborada a l’encalç de la llum,
cada pas endavant és morir i tornar a néixer:
sigues tu, sempre tu.
Endavant, encaixant, que el destret purifica,
sense mai mirar enrere els tresors que has perdut.
És només pel camí, que el camí et farà rica:
fes-te tu, sempre tu.
Quan el vent se t’enduu mar endins, i l’onada
per ventura t’allunya del port més segur,
pren amb força el timó. L’horitzó és la mirada:
creu-te tu, sempre tu.
Vella terra pairal, vella gent, bella vida,
fes-te’n digna senyera, emmiralla-t’hi els ulls:
contra l’ombra i la por, contra el plor i la mentida,
alça’t tu, sempre tu.
Si del pou de l’oblit un sospir s’esmunyia
mai per l’aigua passada, voreja’n l’escull;
joventut, pel futur, no et deturis, fes via:
mou-te tu, sempre tu.
I si mai, del pregon d’una antiga sagrera,
un record te’m retorna un instant, de tan lluny,
no et torbessis; somriu i reprèn la drecera:
viu-te tu, sempre tu.
És preciós, Ramon, de qui és?
EliminaDe totes maneres a mi m'agrada molt de mirar enrere, només el passat que enyoro, no aquell del qual renego.
La interpretació del quadre és del meu professor d'història de l'art de quan estudiava disseny gràfic, Francesc Quílez, no és pas "se son è vera, è ben trovata"!
EliminaI així ha de ser, Helena, com els dos darrers versos. No ets tu qui falla, sinó ells amb tantes contradiccions. No ho oblidis i no canviïs! Abraçada!
ResponEliminaMoltes gràcies, Teresa, per corroborar-m'ho!
EliminaHas tingut bons comentaris, de diferents interpretacions.
ResponEliminaI m'ha agradat conèixer la interpretació del "Tres noies en el pont" de l'Eduard Munch. Conec bé el quadre però no en coneixia el significat.
Gràcies.
Xavier,
EliminaÉs molt simbòlic, aquest quadre, i el fet que es pugui interpretar seria senyal que és tota una obra d'art.
En això que en diem amor
ResponEliminamai
ningú
deixa de ser ella mateixa.
Neix dins nostre
com a resposta a la bellesa
de fora
de dins
i el brindem
a qui sàpiga acollir-lo
Mai
ningú
el pot robar
perquè no està al seu abast.
kefas
Kefas,
EliminaM'agrada moltíssim! El final em recorda el que deia André Maurois, que la dona d'un home no és seva ni ho serà mai.
En un repòs del seu passeig.
ResponEliminaEn un mirar callat
al reflex que mai serà seu,
n’estan quietes esperant.
Que n’estaran esperant?
Potser es parlaran si es més real,
el que els hi queda a la dreta,
o qui sap si...
ho es el que tenen davall.
Parlen potser del demà
que esperen o de l’ahir
que no es repetirà.
En un repòs
que les deixa sense ombra,
tenen a la vora la fresca
que l’aigua ofereix.
No sabem l’estona del descans.
No sabem el que volien mirar.
No sabem les paraules que van parlar.
Sabem solament, que la vida
es va aturar per uns instants.
qui sap si...
qui sap si...
EliminaLa teva interpretació del quadre és magistral!!! No es pot dir més ben dit.