En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

divendres, 11 de febrer del 2022

La noia d'aire blau

(Títol manllevat d'una novel·la de Jordi Roig)

Tot poema
és una detenció,
ja que sostreu formes de la vida
per conservar-les en els versos.

Joan Brossa



 FOTIOS, Lisa
dins Pexels

És la maleta,
la coberta d'un llibre,
l'immens a dins.
Per si vas a repèl,
quan és de nit fa sol.

a

12 comentaris:

  1. Carme Rosanas11 de febrer del 2022, a les 19:30

    Sempre l'immens a dins, fins i tot el sol que no s'hi pon mai...

    ResponElimina
  2. sa lluna12 de febrer del 2022, a les 14:10

    Realment com en el món de la fotografia, sempre hi haurà un paisatge que et tregui un somriure.

    Aferradetes, nina.

    ResponElimina
  3. xavier pujol12 de febrer del 2022, a les 14:41

    Imatges fins a l'infinit. Com la poesia.

    ResponElimina
  4. Rafael Molero Cruz12 de febrer del 2022, a les 22:30

    Una foto en l'infinit com si fora un llibre. M'ha agradat molt per la seua interpretació de la immensitat.
    Una abraçada.
    Rafael

    ResponElimina
  5. Ana Muela Sopeña18 de febrer del 2022, a les 12:54

    Versos que encierran una paradoja.

    Un beso enorme, Helena

    ResponElimina
    Respostes
    1. Helena Bonals18 de febrer del 2022, a les 13:17

      Una paradoxa o un epítet, és el que hi ha en aquest poema, com ho has observat, Ana!

      Elimina
  6. KRT3 de març del 2022, a les 17:54

    Un joc de miralls per definir allò immens, inefable, immesurable. Sí, qualsevol nit pot sortir el sol, sobretot si vas a repèl del món.

    ResponElimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...