Ben vist i ben trobat. També en el Renaixement (i abans, i després), hi havia una misogínia molt explícita i una altra de més subtil, disfressada de veneració i submissió a les virtuts de la Dama, però en el fons expressada des del supremacisme masculí. Abans del XIX, són ben poques les artistes plàstiques i literàries femenines, i de les poques que hi ha fins se n'ha dit que llurs obres eren, de fet, de llurs marits... Va passar amb les pintores Sofonisba Anguisola (el seu retrat de Felip II va ser atribuït a Claudio Coello) i Artemisa Gentilleschi, amb la poeta Louise Labé (de qui fins i tot es diu que era el pseudònim d'una colla d'homes, com ara Carmen Mola); o de la filòsofa Dora Kellner, casada amb Walter Benjamin, a qui hom atribuïa els escrits d'ella... Encadenades, com si fos una pel·lícula de Hitchcock: és la història.
No ho sabia, tot això, Ramon, però sí que sabia que abans tots els homes ho eren molt, de masclistes, encara que com Petrarca, estiguessin molt enamorats. El meu avi mateix, tot i ser d'esquerres, ho era molt, de masclista.
Quina tanka més bé aconseguida. Per a mi em diu que la corda que lliga a la Venus és una àncora que la porta a l'infern, no al cel! És així? Una abraçada. Rafael
Ben bé a l'infern no, Rafael, tocar de peus a terra pot no ser dolent, igual que estudiar en un ambient poc acollidor pot fer-nos estudiar millor, com deia Thomas Bernhard.
August, Però és bellíssima! El amargo don de la belleza, que deia Terenci Moix. Gracies per dir-me això de la palma del martiri, no ho sabia! I la fletxa com la interpretes?
Té la mateixa forma que l'àncora. Segons una pàgina que he consultat, gens fiable, diu que està ancorada en ella mateixa i en el passat, perquè apunta cap a baix i a l'esquerra.
Per cert, la bellesa no ha de ser amargant per a ningú, encara que fos el Terenci qui ho sentenciés.
Doncs no, no l'havia vist. Fa una setmana que està publicat i se m'havia amagat aquest post. Miro sempre els blogs per la meva barra lateral i per algun motiu que no sé, se'm devia escapar.
Fa una mica de pena aquesta imatge, perquè encara m'hi trobo ben identificada. No importa ni la bellesa, ni les capacitats, ni la feina que fem, ni la creativitat que tenim. Tot això no ens estalvia ni la cadena ni l’àncora, que sempre hi són, visibles o invisibles.
La teva interpretació és molt bona, i no sé com aconsegueixes que no sembli tan negatiu, tot plegat, la figura poètica de l'estel i la corda, alleugereixen la cadena i l'àncora. Ho relaciono amb això que dieu més amunt, per més que les dones som estimades i els enamorem i estan pendents de nosaltres, no treu el masclisme de molts. Però a mi em costa d'alleugerir-ho. Una àncora lligada al coll, no et fa tocar de peus a terra, et lliga, t'immobilitza, no et deixa caminar.
A veure si la primavera trenca cadenes… sort tenim dels,optimistes com vosaltres, tu i en Xavier!
Carme, Quin comentari més treballat i encertat! Jo penso que les obres, com deia Kafka, per arribar al lector exageren. No és el mateix una corda que una cadena, però la corda també limita el vol de l'estel. Dins la novel·la Carol, de Patricia Highsmith, la protagonista no vol renunciar a tenir lligat un estel, en això m'inspiro. La lluna és més lluna en contrast amb el fang, aquesta dona és més bella pel fet d'estar empresonada. Per cert, que aquesta àncora sembla que voli, no pesa, és curiós!
Així era ja aleshores, encara que amb àncora invisible.
ResponEliminaGenial interpretació, Helena!
Teresa,
EliminaDoncs el teu comentari també és molt encertat!
Mas si se mantienen ataduras, ¿hay entonces tal Renacimiento?
ResponEliminaFackel,
EliminaLes dues coses alhora, com "la lluna en el fang".
Ben vist i ben trobat. També en el Renaixement (i abans, i després), hi havia una misogínia molt explícita i una altra de més subtil, disfressada de veneració i submissió a les virtuts de la Dama, però en el fons expressada des del supremacisme masculí. Abans del XIX, són ben poques les artistes plàstiques i literàries femenines, i de les poques que hi ha fins se n'ha dit que llurs obres eren, de fet, de llurs marits... Va passar amb les pintores Sofonisba Anguisola (el seu retrat de Felip II va ser atribuït a Claudio Coello) i Artemisa Gentilleschi, amb la poeta Louise Labé (de qui fins i tot es diu que era el pseudònim d'una colla d'homes, com ara Carmen Mola); o de la filòsofa Dora Kellner, casada amb Walter Benjamin, a qui hom atribuïa els escrits d'ella... Encadenades, com si fos una pel·lícula de Hitchcock: és la història.
ResponEliminaNo ho sabia, tot això, Ramon, però sí que sabia que abans tots els homes ho eren molt, de masclistes, encara que com Petrarca, estiguessin molt enamorats.
EliminaEl meu avi mateix, tot i ser d'esquerres, ho era molt, de masclista.
Impactante tu tanka. Esa imagen de la Venus
ResponEliminaanclada en las profundidades hace pensar...
Un beso enorme
Sí, fa pensar molt, Ana! Per ser molt ben trobada, aquesta imatge.
EliminaHi ha molt camí per fer.
ResponEliminaAferradetes, nina.
I tant que sí, sa lluna!
EliminaQuina tanka més bé aconseguida. Per a mi em diu que la corda que lliga a la Venus és una àncora que la porta a l'infern, no al cel!
ResponEliminaÉs així?
Una abraçada.
Rafael
Ben bé a l'infern no, Rafael, tocar de peus a terra pot no ser dolent, igual que estudiar en un ambient poc acollidor pot fer-nos estudiar millor, com deia Thomas Bernhard.
EliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaLa primavera quan arriba trenca cadenes.
ResponEliminaMolt ben trobat, Xavier!
EliminaPorta la palma del martiri pobreta... I és que fa una cara, així ancorada... no se la veu gaire feliç.
ResponEliminaAugust,
EliminaPerò és bellíssima! El amargo don de la belleza, que deia Terenci Moix.
Gracies per dir-me això de la palma del martiri, no ho sabia! I la fletxa com la interpretes?
Té la mateixa forma que l'àncora. Segons una pàgina que he consultat, gens fiable, diu que està ancorada en ella mateixa i en el passat, perquè apunta cap a baix i a l'esquerra.
EliminaPer cert, la bellesa no ha de ser amargant per a ningú, encara que fos el Terenci qui ho sentenciés.
Mai he entès per què ho deia, això, Terenci Moix.
EliminaA veces unos versos nos ayudan en el camino de la vida.
ResponEliminaTu tanka actúa así.
Un beso
Em fa il·lusió això que dius, Ana!
EliminaAl cel dels dubtes
ResponEliminaprimaveral senyora
brandes la palma
del triomf que et fa esclava
de la teva bellesa
kefas
La palma és el símbol de la victòria.
La portaven els màrtirs com a símbol del triomf sobre la mort.
Kefas,
EliminaEl teu poema és el millor per a aquesta imatge!!!
Kefas,
EliminaI perquè no se n'alegra, del triomf sobre la mort? Perquè fa cara d'estar amargada, la "sinyora".
(callo, que em sulfuro)
Kefas,
EliminaNo et sulfuris!
Vaja, compte que els sulfurs són tòxics!
EliminaM'explico,
La bellesa és el triomf del pla ideològic sobre el pla real. D'aquí la palma.
La imposició de la bellesa física és una esclavitud. D'aquí l'àncora.
I la sageta? Pot ser arma defensiva, esperit lleuger o percepció profunda, entre moltes d'altres. A escollir
Ben cordialment,
kefas
Doncs no, no l'havia vist. Fa una setmana que està publicat i se m'havia amagat aquest post. Miro sempre els blogs per la meva barra lateral i per algun motiu que no sé, se'm devia escapar.
ResponEliminaFa una mica de pena aquesta imatge, perquè encara m'hi trobo ben identificada. No importa ni la bellesa, ni les capacitats, ni la feina que fem, ni la creativitat que tenim. Tot això no ens estalvia ni la cadena ni l’àncora, que sempre hi són, visibles o invisibles.
La teva interpretació és molt bona, i no sé com aconsegueixes que no sembli tan negatiu, tot plegat, la figura poètica de l'estel i la corda, alleugereixen la cadena i l'àncora. Ho relaciono amb això que dieu més amunt, per més que les dones som estimades i els enamorem i estan pendents de nosaltres, no treu el masclisme de molts. Però a mi em costa d'alleugerir-ho. Una àncora lligada al coll, no et fa tocar de peus a terra, et lliga, t'immobilitza, no et deixa caminar.
A veure si la primavera trenca cadenes… sort tenim dels,optimistes com vosaltres, tu i en Xavier!
Una abraçada, Helena.
Carme,
EliminaQuin comentari més treballat i encertat!
Jo penso que les obres, com deia Kafka, per arribar al lector exageren. No és el mateix una corda que una cadena, però la corda també limita el vol de l'estel. Dins la novel·la Carol, de Patricia Highsmith, la protagonista no vol renunciar a tenir lligat un estel, en això m'inspiro. La lluna és més lluna en contrast amb el fang, aquesta dona és més bella pel fet d'estar empresonada.
Per cert, que aquesta àncora sembla que voli, no pesa, és curiós!
No és l'àncora, sinó el material i la funció que fa, el que ens empresona.
EliminaA mi, aquesta imatge m'emprenya, molt. I afegeixo: la Venus de Botticelli ÉS LLIURE, ningú no la té lligada enlloc.
La Venus de Botticelli és lliure, aquesta no. Però continua fent goig.
EliminaNo pas per a mi. Subscric tot el que diu l'August.
EliminaD'acord!
Elimina