En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dissabte, 4 de setembre de 2021

D'una altra galàxia


 Niporepte 329 Galàxia


Surt de la cova,
la intempèrie et crida.
Sempre has cercat
no poder abastar
ni retenir l'amor.

20 comentaris:

  1. A veces tanta intemperie nos obliga a retornar a la cueva. A veces son aliadas. Con frecuencia, ambas se muestran peligrosas.

    ResponElimina
  2. I això, precisament, és AMOR.
    Sense nusos ni cadenes.

    Bona nit, Helena.

    ResponElimina
  3. A mi em sembla que no podem mai, mai, mai, cap de les dues coses, ni abastar-lo, ni retenir-lo…

    Molt bon poema, Helena!

    ResponElimina
  4. Hi ha una porta
    per entrar dins les pedres
    Es diu amor.

    kefas

    ResponElimina
  5. La intempèrie és atractiva. El cau també.

    ResponElimina
  6. Difícil cerca, Helena, si ho he entès bé. Això de cercar no poder abastar ni retenir l'amor, vol dir que el tens a la vora. Com negar-te a retenir-lo i abastar-lo?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Teresa.
      No es pot abastar ni retenir un gran amor, no es tracta que jo no ho vulgui!

      Elimina
  7. Precioso poema, Helena:

    El amor nunca se puede retener porque entonces deja de existir.

    Un placer visitarte y encontrarme con esta pequeña maravilla.

    Un beso enorme

    ResponElimina
    Respostes
    1. Exacte, Ana, he llegit fa poc que estar sol és bo, perquè estar sol és difícil, i tenir amor també perquè estimar és difícil.

      Elimina
  8. Bona elecció , no voler retenir lo que se'ns atorga com un regal...
    Bon cap de setmana !

    ResponElimina
  9. L'amor ha eixit de la cova, així que és la intempèrie la que es manifesta amb l'amor. L'amor atrau.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  10. A mi em fa por la intempèrie, però també em fa por viure reclòs en una cova, i l'afany de sortir-ne és més gran que la por del que hi pugui haver a fora. L'amor ens ve donat, i hem de regar-lo perquè creixi, i acaronar-lo mentre fa flaire. Si no el podem abastar ni retenir de tan enorme, resignem-nos a haver-ne gaudit, i recordem-lo sense ira.

    ResponElimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...