Quina llum, aquests núvols! S'enfilen i creixen arrapats a la muntanya, com si s'hi arrosseguessin, fins que arriben al cims i aleshores volen lliures i amunt. A mi, a vegades també se m'arrosseguen les paraules... i encara més i més els traços per fer un dibuix... mentre s'acabin alliberant i volant, també, res no es perd.
Preciosos el poema i la fotografia, Helena. Ara et desitjo un molt bon any nou, quan encara brilla als teus ulls aquesta llum daurada que començava la nit de Nadal, i que perdura totes les festes. Sigues feliç en allò més íntim i veritable, on hi la les satisfaccions fondes, com el sentiment i la poesia que tan bé saps expressar. Una abraçada.
Bon poema per a una foto suggeridora. L'art pot ser la cristal·lització de moltes sensacions, eufòries, desencisos, dubtes, dèries i propòsits poc o gens sublims, però que si es generen dintre nostre ens poden donar força per sobreviure a les intempèries vitals. I si l'art se'n fa reflex, ja queda una cosa sublim per a guiatge de qui vingui després. Molt bon any, Helena, a tu i a tots els teus seguidors.
Ramon, m'agrada la teva interpretació. Jo només vull dir que encara que el que em passa sigui "Cap gran amor, només la tendresa", que deia Sylvia Plath, jo sempre puc aixecar-me cap amunt amb la poesia. És el que em produeix més autoestima.
Ests una artista. L'art l'eleves amb diligència excelsa fins els núvols blaus que van damunt de la muntanya. Enhorabona, Helena. Saluts i fins a l'altra...
Magma de boires
ResponEliminas'arrelen a les valls.
Ben trobat el joc de paraules entre magma i magnanimitat, Xavier.
EliminaQuina llum, aquests núvols!
ResponEliminaS'enfilen i creixen arrapats a la muntanya, com si s'hi arrosseguessin, fins que arriben al cims i aleshores volen lliures i amunt.
A mi, a vegades també se m'arrosseguen les paraules... i encara més i més els traços per fer un dibuix... mentre s'acabin alliberant i volant, també, res no es perd.
És impressionant, aquesta imatge, Carme. Encara que el meu poema no sigui sublim la imatge pot cristal·litzar en els vostres comentaris!
EliminaL'art com a eina per arribar allà on no arriben els peus, i de vegades ni les paraules...
ResponEliminaBonic poema i esplèndida foto!
Moltes gràcies, August!!!
EliminaEn la primera impressió, m'ha semblat la mà (manassa) d'un déu magnànim. En la segona ja hi he trobat l'art.
ResponEliminaBona entrada d'any, Helena!
Com sempre em meravella el teu comentari, Teresa!
EliminaPreciosos el poema i la fotografia, Helena.
ResponEliminaAra et desitjo un molt bon any nou, quan encara brilla als teus ulls aquesta llum daurada que començava la nit de Nadal, i que perdura totes les festes.
Sigues feliç en allò més íntim i veritable, on hi la les satisfaccions fondes, com el sentiment i la poesia que tan bé saps expressar.
Una abraçada.
Olga,
EliminaQue perduri aquesta llum en els teus ulls també!
Una abraçada i moltes gràcies!
Bon poema per a una foto suggeridora. L'art pot ser la cristal·lització de moltes sensacions, eufòries, desencisos, dubtes, dèries i propòsits poc o gens sublims, però que si es generen dintre nostre ens poden donar força per sobreviure a les intempèries vitals. I si l'art se'n fa reflex, ja queda una cosa sublim per a guiatge de qui vingui després. Molt bon any, Helena, a tu i a tots els teus seguidors.
ResponEliminaRamon,
Eliminam'agrada la teva interpretació. Jo només vull dir que encara que el que em passa sigui "Cap gran amor, només la tendresa", que deia Sylvia Plath, jo sempre puc aixecar-me cap amunt amb la poesia. És el que em produeix més autoestima.
La bellesa es conjura sola i ens sorprèn quan menys ho esperem !
ResponEliminaBon any, Helena !!
És clar que sí, Artur!
EliminaBon any!!!
Ests una artista. L'art l'eleves amb diligència excelsa fins els núvols blaus que van damunt de la muntanya.
ResponEliminaEnhorabona, Helena.
Saluts i fins a l'altra...
Moltíssimes gràcies, Rafael!
Elimina