En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dimarts, 24 de març del 2020

Estimar és ser distant


Per a la Jam d'abril de Safareig poètic, de Reus, dedicada a Josep Carner, 
si en voleu les instruccions per participar-hi, m'ho dieu i us les enviaré.

 Per què vaig trigar tant,
i fa tant de temps ja?
Per què a la majoria 
els plau com el futbol,
i jo no vull ser cap porteria?
Per què no vull que em facin mal,
ni fer-ne jo al meu torn?
Per què sempre n'he prescindit,
per què no m'interessa gens?
Per què no és no?

 Carner, per etimologia,
no hauria d'haver estat poeta.
Jo, per sensibilitat,
només puc viure 
en la meva torre de vori.
a

14 comentaris:

  1. xavier pujol24 de març del 2020, a les 13:48

    Ser poeta.. pocs ho poden dir. I com en Carner, encara menys.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Helena Bonals24 de març del 2020, a les 16:52

      Xavier,
      Com Carner, el Príncep dels poetes, no conec ningú, ni Màrius Torres.

      Elimina
  2. Rafael Molero Cruz24 de març del 2020, a les 22:18

    És que Carner és i serà molt original. Jo he llegit la seua obra.
    El teu poema Carneriana és molt reflexiu,i vessa per la manera de preguntar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Helena Bonals25 de març del 2020, a les 10:47

      Rafael,
      M'agrada això de "vessa". Diuen que només has d'escriure el que si no ho fas, rebentes.

      Elimina
    2. Rafael Molero Cruz26 de març del 2020, a les 22:10

      Sí, portes raó.
      I jo quan m'inspire, faig una nova composició, i la faig amb satisfació.

      Elimina
    3. Rafael Molero Cruz26 de març del 2020, a les 22:12

      I això és així. Jo quan m'inspire em pose a escriure
      i note en l'escriptura el meu viure.

      Elimina
    4. Helena Bonals27 de març del 2020, a les 14:03

      No m'estranya, Rafael, tu que sempre estàs inspirat!

      Elimina
  3. Teresa Duch26 de març del 2020, a les 14:05

    Bé, Helena, mentre sigui una torre de vori que ens permeti llegir els teus versos, jo ja em conformo.

    ResponElimina
  4. Rafael Molero Cruz26 de març del 2020, a les 22:13

    I aixó és així. Jo quan m'inspire, em pose a escriure
    i és tot el meu viure.

    ResponElimina
  5. KRT28 de març del 2020, a les 20:28

    Ara aquests dies vivim tots confinats en torres de vori o pisos de totxanes. Per a molts poetes, la torre de vori és un fortí necessari. D'altres s'estimaven més baixar al carrer. Fos com fos, no paris mai d'escriure!

    ResponElimina
  6. Carme Rosanas1 d’abril del 2020, a les 11:00

    Molt bon poema,Helena!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Helena Bonals1 d’abril del 2020, a les 11:30

      Carme,
      Amb les corresponents modificacions! Gràcies per ajudar-me a fer-lo.

      Elimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...