Preferiria, si pogués ésser,
que m'estimessin com Màrius Torres
estimava la Mahalta,
que em continuessin estimant
encara que no em poguessin tenir,
amb l'obstinació de Petrarca.
Voldria l'enamorament perenne,
no la manca de desig al cap dels anys.
Sempre m'han dit que soc molt exigent,
però és només que no vull que em cerquin
tan sols pels meus llavis molsuts.
El nom Màrius conté dos noms d'aigua: MARius i maRIUS. Mar i rius.
ResponEliminaLa força de l'aigua, la força de l'amor.
Molt ben observat, Xavier!
ResponEliminaSempre em fas rumiar amb els teus versos. No hi havia pensat mai, però suposo que el fet d'estimar (i de ser estimat), per ser complet, hauria de comportar una totalitat: he d'estimar en tot moment, i malgrat tot, malgrat les febleses i possibles defallences de l'altre, que no és fàcil; i que, per tant, hom m'estimés malgrat les meves pròpies febleses. Ja sé que és molt difícil, però en literatura hi ha exemples sublims. I en la vida real, aconformem-nos amb anar-ho trampejant. Gràcies per fer-me reflexionar!
ResponEliminaRamon,
EliminaGràcies a tu per veure sempre coses bones en els meus poemes!
Sou vós, que les hi poseu! ;-)
EliminaCom dos rius paral·lels és una expressió tan preciosa de Màrius Torres que crec que a mi també m'agradaria que m'estimessin així, si pogués ser, a més a més amb algun objectiu en comú, millor encara.
ResponEliminaNo estic gaire segura que existeixi l'enamorament perenne, però com tantrs coses si hi creuem, fem que existeixi.
Carme,
EliminaEt puc assegurar que estic tan enamorada del meu primer amor com el primer dia. Només s'acaba el que no ha existit mai, és la meva màxima.
També hi ha coses (i enamoraments) pque existeixen, que no s'acaben, sinó que es transformen en unes altres.
ResponEliminaÉs veritat, es transformen en poesia, Carme!
EliminaSi que ets exigent, Helena! Però el desig no s'hi tracta amb l'exigència. Demana, demanem l'impossible, que somiar és part de la vida.
ResponEliminaTeresa, moltes gràcies per donar-me la raó!
ResponElimina