 |
| VEGA, Gustavo Poemar dins Blog de Javier |
Les casualitats fan poesia.
Anar per la tangent també.
El millor és quan el poema
respon a les teves necessitats
inexpressades, talment l'amor.
Quan qui et llegeix, t'entén,
i a més a més, t'interpreta
més enllà del sentit original.
Quan les ombres es fan realitat.
En caminar, visibles o invisibles, sempre es deixen petjades.
ResponEliminaQuan escrius ets llum, quan llegeixes ets ombra de qui escriu.
Molt ben filosofat, Xavier!
EliminaA l'ombra del teu poema, caminant per la tangent, rebo l'acolliment que em regala equilibri.
ResponEliminaCarme,
EliminaAixò és que aquest poema no és en va.
desvetllar la realitat en les ombres ....darrere els versos sentiments
ResponEliminaElfreelang,
Elimina"Darrere les paraules només et tinc a tu", diu Margarit.
"Interpretar més enllà del sentit original"... Aquesta és la grandesa de la poesia, i de l'art en general. Que un sentiment o un estat d'ànim incitin el creador a fer una obra d'art, i que, en contemplar-la, el lector-oïdor-espectador s'hi vegi reflectit i la recreï entorn de les seves pròpies vivències. Ara he pensat en el "tors arcaic d'Apol·lo" de Rilke, que mirant un tros de marbre que figurava un heroi, però que ja no té cap ni exptremitats, és capaç de recrear-les, reflexionar-hi, i acabar dient-se a si mateix que "has de canviar de vida".
ResponEliminaÉs el que faria la poesia, tenir infinites interpretacions amb el mateix origen, com un vano, com una flor.
ResponEliminaBen vist!
Elimina