En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dijous, 4 de juny del 2015

Tornar a ser rica

Imatge de Montserrat Galionar dins I encara els versos


Enfilo els cingles,
s'enrojola la lluna.
Volem ser plenes.

12 comentaris:

  1. La lluna sembla una moneda valuosa. Sí que tornes a ser rica.
    D'aquí a una estona farà una llum argentada, de plata.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xavier,
      no ho havia pensat, la lluna com a moneda! Gran interpretació!

      Elimina
  2. Llepar la lluna
    I omplir-nos de claror.
    Tenim la llum.

    Aquesta imatge és un pou de versos... Anem pouant...

    ResponElimina
    Respostes
    1. El poema del Jordi era anterior, Carme. Jo l'havia comentat al meu bloc.

      Elimina
  3. Hi ha una inter-inspiració entre el poema i la imatge. Em sembla que ja no es podran separar mai més, Helena.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em sol passar això que comentes, Teresa. No puc fer-hi res, estic enamorada de la interpretació!

      Elimina
  4. La màxima plenitud inspiradora en el mínim de paraules, Excelsa.
    Si et veiés Wittgenstein!

    ResponElimina
  5. Hi ha un intent de la lluna per assolir el cim de la muntanya: així nosaltres en la plenitud de cada dia.
    Vet aquí, Helena, com d'un poema en podem fer un proverbi que ens ajudi a viure.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Olga,
      la lluna s'enfila però també s'acosta a la terra i es fa de color.

      Elimina
  6. Tothom voldríem ser tan plens, i ser-ho tan regularment, com ho és la lluna.I tan rics!

    M’ha fet pensar en alguns poetes que han parlat de plenitud, i considerar que cadascú va a la seva bola i ningú no entén igual la plenitud:

    Delante está el carmín de la emoción.
    Y al fondo de la vida,
    por el suave azul nublado,
    entre las cobres hojas últimas
    que se curvan en éstasis de gloria,
    la eterna plenitud desnuda. (Juan Ramón Jiménez: La plenitud, fragment)

    Después de aquella ventura
    gozada, y no por suerte
    ni error, mi sino es quererte,
    ventura, como madura
    realidad que me satura
    si de veras soy después
    de la ráfaga en la mies
    que ondeó, que se rindió.
    Nunca el alma dice: no.
    ¿Qué es ventura? Lo que es. (Jorge Guillén: En plenitud)

    Déu, és això: i tinc casa i plenitud. [...]
    No és de dons que viu
    la vida en mi, ans sempre de la resta
    del que llençà la meva joventut. (Carles Riba, Salvatge cor, XIX, fragment)

    Mon âme a plus de feu que vous n'avez de cendre !
    Mon coeur a plus d'amour que vous n'avez d'oubli !
    (Victor Hugo, Puisque j’ai mis ma lèvre, fragment)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quantes coses que saps, Ramon! Em sembla que el que trobo més interessant és el text en francès, que no acabo d'entendre pas.

      Elimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...