En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dissabte, 15 de novembre del 2014

Ambivalència

SOLÀ COLL, Jordi Ésser humà en la distància dins El far a trenc d'alba

Tot el que és pròxim,
tot i l'erosió,
guanya el llunyà.
Però el camí fa pujada,
cal veure en perspectiva.

14 comentaris:

  1. Primer de tot, gràcies per utilitzar una imatge meva com a inspiració per al teu poema. Estic, a més, poèticament d'acord amb la necessitat de perspectiva i,
    en paral·lel, amb l'esforç que hauria de suposar qualsevol camí. Tant de bo un
    bon dia, trobem l'equilibri de les coses.

    Abraçades, des de El Far.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jordi, m'he inspirat en la teva imatge i amb una cançó de Serrat. "Que el camí fa pujada i me'n vaig a peu...".
      L'equilibri és en l'ambivalència mateixa, com el terme mig és en anar d'un a l'altre dels contraris.

      Elimina
  2. Tot allò proper pot ser tocat amb les mans, d'aquí el seu atractiu.

    ResponElimina
  3. Molt bona reflexió, Olga! Però sempre acabo preferint el que no es pot tocar pas.

    ResponElimina
  4. Potser el millor és anar tocant a mesura que s'avança. Pas a pas. I, de tant en tant, un bon salt.

    ResponElimina
  5. Eduard,
    jo només somnio de fer un salt ben gran com el cavall de "El desig de ser indi" de Kafka.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Uau! Has tocat un dels meus textos favorits!!!
      recordo que una vegada vaig ser tan agosarat de versificar-lo.

      Elimina
    2. Eduard,
      amb aquesta narració vaig entrar una mica en Kafka. Breu i contundent, com m'agrada a mi.

      Elimina
  6. M'agrada el pròxim que es pot tocar, em dóna confiança, encara que també cal calcular la perspectiva per no caure-hi de morros, m'agrada com jugues amb aquests conceptes, abraçada.

    ResponElimina
  7. Em fas pensar que els camins gairebé sempre fan pujada. I que de tot s'aprèn, de la proximitat i de la distància...

    Erosionada,
    ara et miro de lluny,
    En perspectiva...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme,
      sí, a mi també em sembla que tots els camins fan pujada, fins i tot els que ens duen al passat, on no hi havia erosió.

      Elimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...