En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dimecres, 6 de febrer del 2013

Fosca ardent

Dus ulleres de sol
enmig de la nit.
Escrius a llapis
i no s'esborra.
Vols córrer
i les cames no es mouen.
Ningú t'ha ensenyat a viure,
però l'art l'aprens tota sola.

10 comentaris:

  1. Dus cuirassa
    i ni ha ha cap guerra.
    Els mots que calles
    criden amb força.
    Però hi ets
    encara que no puguis córrer.
    Ningú t'ha ensenyat viure
    Només escrius la vida.


    No sé si té res a veure, però no me n'he sabut estar... sovint em serveix deixar-me portar per les paraules dels altres... Gràcies, un cop més. Bon dia Helena.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agrada moltíssim, Carme. Sobretot el final. I tant que hi té a veure!

      Elimina
  2. El que aprenem per nosaltres mateixos és el més valuós, en l'art i en la vida. I no s'esborra mai! M'encanten aquesta fosca ardent i la resposta de la Carme l'hi escau moltíssim. Molt bon dia, poetes!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sílvia,el títol és un plagi de Buero Vallejo, En la ardiente oscuridad.

      Elimina
  3. Escriure la vida. Molt bona, la de la Carme, que sembla reflectir-se en el teu com una imatge en una ullera de sol.
    Em recorda la frase que cito al meu darrer article, de Delphine de Vigan, que es va posar a escriure la seva mare.
    Vivim i escrivim, i aprendre a viure és aprendre a escriure, com aprendre a escriure ésaprendre a viure. No sóc tampoc dels que creuen en la dicotomia entre la literatura i la vida.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eduard,
      jo sí que crec en aquesta dicotomia. La vida no admet esborranys, ni s'esborra el llapis. L'art em sembla més fàcil de dominar.

      Elimina
  4. L'art és part de la vida i amb el que llegim o veiem viure fem la nostra vida, el nostre art, la meua psicoanalista em deia que tot i que no comprenguera res d'un escrit el llegira, perquè feia la seua tasca al meu inconscient, i és veritat, així comencem a viure sentint parlar sense comprendre els nostres pares, després una llumeneta ens il·lumina i veiem en nosaltre allò que ells deien i ho descobrim, per primera vegada, que en realitat és per segona, o infinitèssima vegada.

    Vicent

    ResponElimina
  5. Cert: 'a colps ens fa la vida', que diu Raimon.

    ResponElimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...