Gràcies, per convidar-me a casa teva... Helena, m'afalaga.
Els teus versos d'avui que parlen de versos, servirien també per qualsevol altra mena de llenguatge. M'has fet pensar que en les converses que ens importen també tanta "por" fa la selva com el desert. No sé si és comparable, però m'agrada expressar la primera sensació-idea que em ve en llegir un poema.
Torno... m'han quedat uns mots voltant pel cap... si els trobo una imatge els posaré al meu blog un dia o altre.
La fal·lera d'oferir, amb certa desmesura, la vida amb mots ens embolica sovint entre esbarzers i lianes. Però no em sé capaç d'assedegar-me en la sequera.
Però el poeta arriba un moment que escolta en eixa efa feta malbé, o en eixa coma posada d'una manera especial, sense ni tan sols saber d'un diccionari de gestos, sinó escoltant-se a si mateix que és el mateix que escoltant l'altre, i sap quan llegeix que allò que li ve al cap és el que vol dir el poeta amo dels versos que llegeix. És el retrobament amb la consciència, i el poeta l'eina que el du allà a ella, la consciència, Déu..
Una abraçada ben d'hivern que prompte donarà la primavera...
Gràcies, per convidar-me a casa teva... Helena, m'afalaga.
ResponEliminaEls teus versos d'avui que parlen de versos, servirien també per qualsevol altra mena de llenguatge. M'has fet pensar que en les converses que ens importen també tanta "por" fa la selva com el desert. No sé si és comparable, però m'agrada expressar la primera sensació-idea que em ve en llegir un poema.
Bon dia, guapa!
I tant que és comparable, Carme. Ho has copsat molt bé.
EliminaTorno... m'han quedat uns mots voltant pel cap... si els trobo una imatge els posaré al meu blog un dia o altre.
EliminaLa fal·lera d'oferir,
amb certa desmesura,
la vida amb mots
ens embolica sovint
entre esbarzers i lianes.
Però no em sé capaç
d'assedegar-me en la sequera.
M'eleva el ple,
Eliminam'inspira la buidor,
perdi o guanyi.
perdi o bé guanyi.
EliminaTot i la por la poesia és perenne! Fa goig el conjunt de la imatge i els vostres poemes.
ResponEliminaSílvia,
Eliminamolt ben vist, la poesia és perenne.
Un gran tàndem, el que veiem.
ResponEliminaMoltes gràcies!
Jordi,
Eliminadiguem que "compartim" poemes, tot i que no m'agrada el sentit equivocat que es dóna a aquesta paraula.
Però el poeta arriba un moment que escolta en eixa efa feta malbé, o en eixa coma posada d'una manera especial, sense ni tan sols saber d'un diccionari de gestos, sinó escoltant-se a si mateix que és el mateix que escoltant l'altre, i sap quan llegeix que allò que li ve al cap és el que vol dir el poeta amo dels versos que llegeix.
ResponEliminaÉs el retrobament amb la consciència, i el poeta l'eina que el du allà a ella, la consciència, Déu..
Una abraçada ben d'hivern que prompte donarà la primavera...
vicent
És veritat que això passa, Vicent. Com a intent de crítica que sóc!
EliminaPerennement preciós!
ResponEliminaGràcies perennes!
ResponEliminaM'agrada l'associació ple-prosa, nu-poesia, dos camins per arribar a un mateix paisatge, feu un bon tàndem, sí...
ResponEliminaJo sóc la prosa, en tot cas! La Carme és massa bona poeta.
EliminaSelva i desert: dos enfrontaments contraris, per als que necessitem guia, en aquest cas la poeta.
ResponEliminaOlga,
Eliminadius que jo sóc guia? O que necessito guia?
Algunes pors dels poetes, ambardissar-se al bosc de les paraules o quedar-se curt i sentir-se al desert d'idees i sentiments.
ResponEliminaMolt ben expressat, Rafel.
Eliminasempre he pensat que el poeta es la solitut que no vol solitut
ResponEliminaTu i la Carme sou dues muses
És veritat aquesta contradicció del poeta. Per un cantó inadaptat, per l'altre sociable.
Elimina