Como bibliotecaria, lectora y pensante, pueden interesarte las opiniones que recojo en la última entrada. Ambos escritores tienen profusa producción de libros, aunque solo conocía algo de Rob Riemen. Salut.
Molt suggerent aquesta fotografia teva que "pinta" la vida. La vida amaga la mort i la teva poesia és el cel que acull els bells desigs. Tens tota la raó en el que has escrit al meu blog. Existeix una línia divisòria, i qui ho vol entendre, la troba. Gràcies i una abraçada.
Hola, Helena: Si al balcó se li tanca a la vida, què resta per a sentir l'art. Preciosa la foto i el poema, que m'ha agradat molt. Ja em diràs sobre la meua opinió. Que passes un bon dia. Una abraçada.
Molt bona fotografia, i molt bona la conclusió que en treus en aquest gran poema: mentre el balcó real és tancat, la finestra fingida és ben oberta, i el personatge pintat que mira l'exterior ens transmet un missatge d'esperança, de somni, de llibertat i de vida.
És trist tancar la mirada, posar-hi portes.... només fa que empetitir la vida.
ResponEliminaSón els altres que em tanquen la porta, Artur.
EliminaAbrir la mente.
ResponEliminaCerrar la oscuridad.
Bebo del aire.
Preciós el teu haiku, Fackel. La finestra oberta és important.
EliminaComo bibliotecaria, lectora y pensante, pueden interesarte las opiniones que recojo en la última entrada. Ambos escritores tienen profusa producción de libros, aunque solo conocía algo de Rob Riemen. Salut.
ResponEliminaJa visitaré el teu blog de seguida que pugui.
EliminaMolt suggerent aquesta fotografia teva que "pinta" la vida. La vida amaga la mort i la teva poesia és el cel que acull els bells desigs.
ResponEliminaTens tota la raó en el que has escrit al meu blog. Existeix una línia divisòria, i qui ho vol entendre, la troba.
Gràcies i una abraçada.
Olga,
Eliminatot el que baixa puja, algun dia et faran justícia.
És un conhort saber que el cel amb lluna t'espera, encara que no puguis sortir.
ResponEliminaAferradetes, nina.
Totalment, sa lluna.
EliminaJa en quedo més tranquil·la, sabent que ningú me'l prendrà.
ResponEliminaEl teu poema tampoc ens el pendran.
Qui ets, la Carme o la Teresa?
EliminaSoc la Carme. Ara sí que m'ha reconegut, el pesat del blogger!
Elimina"La lluna ens espera"...
ResponEliminaEm posos a la cua de l'escala de llum que hi puja.
"Cisternes seques esdevenen cims,/ pujats per esglaons de lentes hores", deia Espriu, Xavier.
EliminaHola, Helena: Si al balcó se li tanca a la vida, què resta per a sentir l'art. Preciosa la foto i el poema, que m'ha agradat molt.
ResponEliminaJa em diràs sobre la meua opinió.
Que passes un bon dia.
Una abraçada.
Rafael,
EliminaLa teva opinió m'agrada molt!!
Molt bona fotografia, i molt bona la conclusió que en treus en aquest gran poema: mentre el balcó real és tancat, la finestra fingida és ben oberta, i el personatge pintat que mira l'exterior ens transmet un missatge d'esperança, de somni, de llibertat i de vida.
ResponEliminaÉs la poesia que ens allibera, Ramon.
Elimina