Fotografia meva de Sant Benet de Bages,
6 d'octubre de 2025 al matí
Quan les ombres deixen pas al sol,
i els núvols amainen,
el que no minva pas és la bellesa,
que segueix el curs
d'un riu que no es veu,
però que ho condiciona tot.
Trencant la monotonia,
un parell d'arbres mig del terra,
mig del cel, amb uns turons
mig del passat, mig del futur.
El moment en què la prosa es fa poesia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada