En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dilluns, 1 de setembre del 2025

Versos al cel


Repte poètic visual 361 Pluja de perseids


També d’estrelles patim sequera.
Quan no les tapen els núvols,
s’amaguen darrere dels arbres,
o la contaminació lumínica
no permet de veure-les.
Però, pacientment, aixequem
la vista cap al campanar més alt,
que identifiquem amb el sublim
perquè és el que més s’hi acosta.
I ens mullem amb unes llàgrimes
que refresquen sense dur aigua.

14 comentaris:

  1. Una descripció perfecta d'aquesta foto.
    La vista s'alça cap al punt més alt del campanar i descobrim una explosió de sensacions i emocions que ens omple l'ànima.
    Aferradetes, nina.

    ResponElimina
  2. L'enyor d'allò que veiem a la imatge. Que difícil, com dius, veure-ho a la realitat. Però no desistim i les llàgrimes de Sant Llorenç ens fan d'esquer per tornar a mirar enlaire de nou. Cercant uns instants de paradís.

    Molt bon poema, Helena!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Carme, també pel comentari!

      Elimina
  3. Un poema molt ben reeixit, que fa pensar. Per a mi et trobi molt ben compost. El primer vers té raó que les estrelles tenen sequera. Molt bones metàfores.
    M'ha agradat molt, Helena.
    Una abraçada literària.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Rafael,
      Moltes gràcies! He fet el que he pogut amb aquesta imatge, d'entrada no se m'acudia res.

      Elimina
  4. Hola, bona vesprada, Helena: Respecte al teu poema està molt ben compost. I sobre el meu relat "Aquell home insòlit", no és real, és inventat, a poc a poc i paciència.
    Que tinguis una bona vesprada.
    Ens seguim llegint.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  5. Molt bonic, Helena, aquest paralelisme entre la sequera de pluja i la sequera d'estels. Ara que sembla que la pluja va retornant -i que ho faci amb mesura, si us plau!-, estaria bé que deixés el cel tan net que poguéssim veure les estrelles, sense que sigui temps de perseids.
    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Teresa,
      A mi m'agrada de veure l'estrella del nord, la que està a una certa distància de l'Ossa Major. Fa temps que no la veig.

      Elimina
  6. He estat en un lloc privilegiat per veure estrelles, i n'he vistes. Ara, les llàgrimes... són més difícils i no n'he vist cap.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo fa molt de temps que no veig estrelles al cel, ara me n'adono, Xavier.

      Elimina
  7. [...] contaminació lumínica [...]
    You mention a very neglected topic, dear Helena.
    Abraçades!

    ResponElimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...