Foto meva a Navarcles
Per al premi Instapoema MMP 2025
Verd innocència, blanc cotó fluix.
Narcís emmirallant-se al cel.
Que quan tot sembla haver acabat,
els núvols en són l'eco,
i l'art plagia la vida,
així com el poema la fotografia.
La propina, com la inspiració,
no es pot donar per feta.
És la joia que es desprèn de viure.
És la goma amb què s'esborren
totes les imperfeccions,
amb la qual et redimeixes.
Aquest poema no el podrà esborrar la goma.
ResponEliminaMoltes gràcies, Xavier. Soc molt tossuda, no paro fins que me’n surto.
EliminaQuin eco, aquests núvols! Em sembla que sento la remor del bosc, esmorteïda pel cotofluix.
ResponEliminaQue "la inspiració redimeix" no en tinc cap dubte. Excel·lent poema, Helena!
Abraçada per tu!
Teresa,
EliminaÉs que el vull presentar a un premi, i m’hi he esforçat molt.
Visca la inspiració!
ResponEliminaUn bon poema, Helena! Ben treballat.
Carme,
EliminaTant de bo els agradi tant la foto com el poema.
Un poema diferent a l'anterior, però t'he de dir que a mi m'agraden els dos.
ResponEliminaAferradetes, nina.
sa lluna,
EliminaMoltes gràcies! És que soc molt cagadubtes! A mi m'agrada més el segon. No sempre serveixen els comentaris dels altres, però poden ser una pista.
Un poema preciós i a la vegada, per a mi és molt original. No sé com definir-lo, però m'ha agradat moltíssim.
ResponEliminaEts una artista.
M'ha agradat com l'has plantejat.
Salutacions cordials.
Rafael
Rafael,
EliminaAquest poema prové en part de la inspiració que rebo de tots vosaltres, seguidors de blogger, no només dels clàssics.
Moltíssimes gràcies!!