Vaig llegir la precuela
de El Senyor dels anells,
El Hòbbit, i vaig xalar de valent.
Tenia 12 o 13 anys.
Per llegir la continuació
em vaig forçar.
Tenia més de 14 anys
i ja volia un altre tipus de literatura.
Però en el terreny de l'amor
m'he quedat amb la precuela,
aquella que és precursora,
tot i que dubto molt que
el meu llamp caigui
mai més al mateix lloc.
Mai no se sap, Helena, a vegades les persones adequades es troben aviat, a vegades més tard i a vegades molt més tard... no se sap mai.
ResponEliminaNo, Carme, ningú com la primera.
EliminaSens dubte, pel bo i pel dolent.
EliminaM'agrada molt el final del poema.
cantireta,
EliminaM'he inspirat en un passatge de la novel·la La musa, la ressenya de la qual és aquí.
Em meu primer gran amor, i també el meu primer gran desamor, em va arribar als 13 anys. Ja llavors em pensava que seria l'últim. Però als 25 va arribar el segon gran amor, el segon gran desamor, el que em va lligar per sempre a la Vall de Boí, i encara més que mai vaig pensar que seria l'últim... A partir de llavors només m'he enamorat de poetes a través dels seus versos, i el desamor no s'ha esdevingut mai. Potser tot es basa en la forma que escollim d'estimar...
ResponEliminaGalionar,
EliminaA mi també em passa que m'enamoro de poetes, intel·lectuals o artistes. Sobretot si la seva poesia va dedicada a mi!
No sé de què va la saga dels anells. Que un llamp caigui al mateix lloc deu ser més difícil que trobar un trèvol de 4 fulles a un paller.
ResponEliminaExactament, Xavier!
Elimina