En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dissabte, 31 de gener del 2015

Foc ardent

Amors constipat,
relacions que emmalalteixen,
passions homeopàtiques.
No, gràcies, jo cerco l'absolut.
I si he esperat tant de temps,
puc perllongar-ho més.

18 comentaris:

  1. M'agrada aquest esperit de: "O tot o res". Massa sovint ens acabem conformant amb les engrunes de qualsevol cosa...

    ResponElimina
    Respostes
    1. August,
      crec que hi ha algunes engrunes que són absolutes. Coses petites que són molt grans, com la poesia.
      Benvingut!

      Elimina
  2. Força i poesia!
    Molta sort aquesta tarda a Navarcles.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xavier,
      gràcies, només podem llegir dos poemes! Però em fa il·lusió.

      Elimina
  3. L'absolut, sempre incomprès, Perquè hauríem de renunciar-hi? Només la recerca ja ens l'acosta. Si el foc no és ardent és que no és foc.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme,
      m'embadaleix tot el que dius, de principi a final!

      Elimina
  4. El veritable absolut, Excelsa estimada, és que no hi ha absoluts. Estem comdemnats a vagar per l'infinit camí d'un destí insegur; a menjar unes engrunes que com miasmes afloren de la boira, del més enllà dels límits. És la nostra essència, Helena; som fràgils i limitats.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Abel,
      no sé què són els miasmes.
      Per a mi l'absolut és un cel estrellat, com pots dir que no hi ha absoluts?

      Elimina
    2. Tu, Excelsa, el que fas és interpretar que l'absolut és un cel estrellat, però aquesta només és una visió il·lusòria teva. Encara no et coneixes prou a tu mateixa!

      Elimina
    3. Abel,
      "és quan dormo que hi veig clar".

      Elimina
    4. No deixis mai de somiar i fes per manera que alguna vegada els teus somnis puguin abastar la realitat... A la cerca de l'absolut, Excelsa!

      Elimina
  5. Respostes
    1. Jpmerch,
      no sé si em cremaré, però que estic tocada pel foc, segur.

      Elimina
  6. A mi em sona molt vinyolià, això. La combustió interna que ell va convertir en flama poètica brillant, meteòrica. I, posats a buscar tradicions, enllaça amb la poesia trobadoresca, amb aquell impuls forassenyat de l'amor idealitzat que reprenen els romàntics. Som a la vora d'un represa del romanticisme, em sembla.

    ResponElimina
  7. Eduard,
    Vinyoli m'agrada molt. També m'agrada la poesia trobadoresca i el romanticisme, l'has clavat!

    ResponElimina
  8. L'important és la rosa! I jo la tinc a casa ara ;)

    ResponElimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...