En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dimarts, 25 de març del 2014

Nervi

Sóc una cosa molt petita
en una de molt gran,
no seré mai cap cànon,
sols sé que no entenc cap vers,
ni tan sols els meus,
la bellesa que recordo
s'ha sublimat.

15 comentaris:

  1. Ho sabia!, no sóc l'únic que no entén els versos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No pot ser pas veritat això que dius, Jpmerch. La intel·ligència s'associa amb ser capaç de fer intel·ligible, i tu d'intel·ligent ho ets.

      Elimina
  2. Doncs jo l'entenc molt bé, són els teus quatre blogs resumits en un poema!!!

    Fantàstic!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme,
      i el cinquè en el títol, bloc en el que col·laboro!

      Elimina
  3. Cantem un Canon a quatre veus a capellà per a cel·lebrar-ho!!

    ResponElimina
  4. L'ésser humà fa una corba sinusoïdal, de vegades cledem la realitat amb una veritat i creiem que ho sabem tot, ja tenim una veritat! i altres vegades des del costat femení estem amb una vista infinita, pensant que no sabem res, les veritats se'ns esvaeixen, per això jo et deia que la veritat no és l'important del discurs sinó la intenció, la veritat només és un gaudir d'un discurs, el de la ciència, en darrera instància tenim fe en que jo estic escrivint-te, en què jo sóc ací i tenim fe en els nostres sentits, però de tant en tant també és important cledar amb una veritat el nostre món, ja t'arribarà en un altre moment, no desesperes, ara has sublimat la bellesa, millor, la bellesa és la darrera barrera que ens separa de la destrucció, si pots sublimar-ho tot o la bellesa en quelcom més espiritual o com tu vulgues amb el desig millor. És una parada, un esglaó més d'un dels meus dies, jo passe per aquest vers tots els matins fins que em prenc el primer cafè i la primera cigarreta, mentre més flexible siguem millor, sinó ens podria passar com a aquells normòpates que quan estan com en el teu vers els passa o fan quelcom gran, una guerra o una gran baralla tan més gran com més freds i rígids són.

    Una forta abraçada amb un gra d'Esperança, és l'únic que ens fa dir, açò també passarà...

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Et refereixes a la corva sinusoïdal de les estadístiques, Vicent? M'agrada això que dius que a vegades creiem haver trobat la veritat, i la veritat no té res de pura i encara menys de simple, que deia Oscar Wilde. S'ha de ser flexible, és "veritat"!

      Elimina
    2. Exactament Helena veritat-masculí versus infinit-femení, anem pujant i baixant per aquest dos o tres o quatre registres.

      Vicent

      Elimina
  5. Recordaré per oblidar...

    Ens resta la bellesa.

    Fita

    ResponElimina
    Respostes
    1. Recordar per oblidar, quin oxymoron, Xavier. Però a vegades és ben bé així, quedar-se amb el millor del passat, idealitzant-lo.

      Elimina
  6. No entenc quan dius que no entens cap vers, tot i que queda molt bonic dins el poema.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sílvia,
      és com el "sols sé que no sé res", una hipèrbole. Un poema acostuma a no ser interpretable en darrer terme.

      Elimina
  7. I aquesta és, precisament, la sensació davant un univers infinit que difícilment arribarem a comprendre...

    ResponElimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...