És
aquella ombra que t’acompanya sempre, de la qual no acabes de ser-ne conscient.
El deixant darrere d’un vaixell. Un cop d’aire fresc en plena canícula. Quan
trobes la jeia per adormir-te, el to per escriure. Tenir algú a qui estimar,
com un llibre per llegir. Haver la teva habitació amb bona vista, de manera real
i figurada. Un quadre on descansar els ulls, la vela en el mar blau de Carner i
la paraula viva de Maragall, amb l’austeritat més rica. Que no et falti el teu
pa de cada dia, aquell sempre tan personal i intransferible. Poder arribar a proclamar
Et in Arcadia ego. Que no et superi la pàgina en blanc, ni tinguis mai por
de la solitud. I sobretot, no poder destriar què és més bell, la teva gerra o
la teva aigua, el teu món interior o la superfície on aconsegueixes de brillar.
(Poema en prosa guanyador del Certamen "La Sagrera es mou per les lletres" el passat 27 de juny de 2025, amb el tema "La felicitat")
Anar endavant
amb les mans agafades
com dues lletres.
Amb el futur
en la roda davantera
i el passat en la posterior.
Durant una posta de sol,
que connecta el dia
amb la penombra.
I amb una figuració que llueix
sobre un fons abstracte.
