En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

divendres, 28 de novembre del 2025

Pont de Ferro


Repte viual 366 El pont Eiffel

Un pont ara ja buit
que parla de la solitud
de no voler trepitjar 
la realitat que ens fa mal.
Però la intempèrie continua
travessant les reixes.
Aquella torre Eiffel 
creix en alçada,
aquesta en profunditat.
La mateixa que connecta 
aquells opòsits que fan art.

14 comentaris:

  1. Quants pensaments em trensmet aquest teu poema!
    Potser, per a mi, el més potent és: Però la intempèrie continua travessant les reixes.
    Ja em volten pel cap d'altres versos que hi dialoguin.
    Una abraçada, Helena.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme,
      Darrerament em vénen els versos, les idees, quan vaig a nedar, que poso en ordre els pensaments. Estic contenta que t'agradi.
      Una abraçada!

      Elimina
  2. Estàs nedant sobre una onada d'idees. ;-)
    Continua així, Helena!

    ResponElimina
  3. Potser no ben bé amb el teu magnífic poema, però la foto m'ha inspirat això:
    Reixes al pont
    abraçant la solitud,
    miratge del temps.

    Aferradetes, nina.

    ResponElimina
    Respostes
    1. sa lluna,
      Aquest "abraçant la solitud" m'agrada molt. Una cosa molt tendra amb una d'espiritual.
      Abraçades!

      Elimina
  4. Respostes
    1. Xavier,
      molt i molt ben sintetitzat!! L'art hauria de ser fet per ajudar-nos a viure.

      Elimina
  5. Vaja impressionant, Helena! Una preciosa metàfora sobre el punt Eiffel. Efectivament, ja està tot inventat en aquest món. Això es diu!
    Gràcies per compartir.
    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Rafael,
      Moltes gràcies, però a què et refereixes amb "està tot inventat en aquest món?

      Elimina
  6. Hola, Helena: És així, en aquest molt ja està tot inventat, perquè, és així. Realment, mentre un inventa una cosa, un altre pensa El pont Eiffel.
    Que passes una bona nit.
    Fins a l'altra.
    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Rafael,
      És veritat, aquest pont és com una segona torre Eiffel.

      Elimina
  7. Un poema que incita a la reflexió. La intempèrie (concepte que sempre em remet a Joan Margarit) continua al nostre entorn, i ens agradaria no haver d'estar en contacte amb aquesta realitat que és dolorosa. Per fortuna, sempre ens queda l'art, la poesia, per mantenir viu l'esperit i clara la perspectiva. Gràcies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La intempèrie pot ser dolorosa, però protegir-se'n també. Cal trobar la mesura de tot.

      Elimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...