En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dilluns, 19 de setembre del 2016

Nova arquitectura



M'agraden els finestrals
fins a terra, sense cortines,
i els poemes on la llum entra
de dalt a baix, que no enganyen.

M'agraden les terrasses
on veus sense ser vist,
que no es carreguen
el misteri del poema.

9 comentaris:


  1. A mi també m'agrada la poesia lluminosa. Certament, caldria definir que entenem per lluminós. Hi ha poemes que poden semblar obscurs, però si te'ls mires amb bons ulls pots veure-hi alguna cosa (o pensar-te que la hi veus; és igual, si fa efecte sobre tu). Com deia Rilke parlant del tors arcaic d'Apol·lo, l'art (i la poesia és art) t'interpel·la.

    ResponElimina
  2. Xavier i Ramon, al blog FLUX, de Jaume Subirana: "Les paraules massa familiars, o massa remotes, derroten la intenció del poeta".
    Els versos serien més la persiana que no pas la cortina, crec. Poden arribar a ser completament hermètics.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agrada el comentari d'en Subirana. I potser, tant com les paraules massa familiars o massa remotes, diria que les idees expressades massa directament, o massa crípticament, espatllen els poemes.

      Elimina
    2. És una cita en el blog de Subirana, no és pas d'ell. Però és un exemple de com dir una frase que s'entén, un pensament, també és poesia. A mi m'agrada tot el que m'arriba a fons, de la manera que sigui. M'agrada que em diguin que m'estimen, m'agrada que brodin aquest sentiment.

      Elimina
  3. Respostes
    1. Jordi,
      Sí, l'arquitectura es deixa inundar de llum. Tinc un parent fatxa que casa seva cada cop és més resclosida, ha anat fent uns porxos que no deixen passar el sol. No sé si una cosa va amb l'altra. Però no li agraden les finestres fins al terra, a més.

      Elimina
  4. M'agraden els poemes inundats de llum, però amb racons de misteri.

    ResponElimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...