En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dijous, 3 de març del 2016

Art i vida

Petjades dins Relats en català

Realitat,
i somni a l'horitzó.
Petges i onades.

Helena Bonals


Les petjades caminen per la vora de l'aigua.
Mentre no hi entrin, el somni seguirà a l'horitzó.

Xavier Pujol


Sorra i onades,
volen mantenir el somni.
Petges s'esborren.

Carme Rosanas


Prop de la mar
un cercle de petjades,
dibuix d'un dubte.

Glo.Bos.blog


Petjades que la mar esborra,
vital inconsistència de la sorra.

Olga Xirinacs

15 comentaris:

  1. Les petjades caminen per la vora de l'aigua.
    Mentre no hi entrin, el somni seguirà a l'horitzó.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt bo, Xavier! És autèntica poesia! Et publico a dalt.

      Elimina
  2. Sorra i onades,
    volen mantenir el somni.
    Petges s'esborren.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme,
      els somnis tenen relació amb les petges, el passat que s'esborra.
      Et publico a dalt!

      Elimina
  3. Prop de la mar
    un cercle de petjades,
    dibuix d'un dubte.

    ResponElimina
  4. Glòria,
    el dubte de si mullar-se o no.
    Et publico a dalt.

    ResponElimina
  5. Respostes
    1. Sí, ReltiH,
      l'art és paral·lel a la vida, però no es toquen.

      Elimina
  6. Bonic poema, bonica foto, bonica interacció. gràcies.

    ResponElimina
  7. Petjades que la mar esborra,
    vital inconsistència de la sorra.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bona reflexió, Olga. En un oxymoron deliciós. Ja t'ho he publicat a dalt.

      Elimina
  8. Realitat i somni, sí, d'un costat a l'altre. ¿Separats? ¿junts? El poema em manté el dubte. Això m'agrada.
    Salut.

    ResponElimina
  9. Cada gra de sorra,
    un pensament
    que deix al terra
    i puguis caminar
    com catifa de records.
    Cada gota del mar,
    una llàgrima
    que es va vessar
    des del silenci
    i la distancia,
    des de la soledat
    dels versos callats,
    dels mots muts,
    dels sons
    que cap cançó repetirà.
    I allà on l'horitzó
    es fa cel,
    com una ungla
    que vol gratar-lo,
    es veu la punta
    d'una terra,
    on aquell passat
    que ara es veu llunyà,
    fou com un jardí
    on cada instant floria,
    amb el seu propi perfum.
    De vegades,
    crec notar l'olor
    que retorna navegant
    entre el flaire de les ones.
    De vegades,
    em sembla un somni,
    però sens dubte
    mentre vas voler.
    Fou la nostra realitat,
    ara,
    solament real,
    entre petges i onades.

    ResponElimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...