En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dimecres, 19 de desembre del 2012

265è joc literari (l'últim?)

Dins Tens un racó dalt del món

El 21 de desembre
s'acaba el món,
però de moment, aquest any,
a les façanes, davant els galdosos
Pares Noels escaladors,
les estelades guanyen terreny.

21 comentaris:

  1. Sí, és cert, i també haig de dir-te que quan hi ha una crisi no passa el problema que pensem que la provoca tot de sol sinó que hi ha un munt de coses que passen alhora, jo mira, hi ha vegades que se'm trenquen de colp set o huit coses seguides, he arribat a comptar quatorze, i és en tenir una crisi, hi ha com quelcom màgic que ens indica o ens va indicant temps abans que açò no marxa, i certament el món va molt malament, ens estan passant un munt de coses, però jo sóc optimista, i des del calfament global passant per la crisi econòmica encara espere un endegament de tot tot plegat.

    Una abraçada

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vicent,
      jo no pensava en la crisi, sinó en el divertit que és esperar que el món s'acabi demà passat!

      Elimina
  2. I si s'acabés de veritat poc sentit tindrien els uns i els altres. A 999 graus pocs símbols sobreviurien.

    ResponElimina
  3. Jo crec que amb tantes estelades, plenes de desitjos i somnis, dificilment acabarà res.

    ResponElimina
    Respostes
    1. N'hi ha que pretenen de fer veure que sí, que s'acabaran moltes coses. Només les dolentes!

      Elimina
  4. Hi ha qui veu les estelades com la fi del (seu) món. Bon senyal.

    ResponElimina
  5. Les estelades són els millors estels de Nadal!

    ResponElimina
  6. No es pot acabar el mon que el 24 es el meu cumple!!!!
    Ja els poden donar als maies!!!!!!
    El nen no perdona cap peto sigui real,virtual o estelat.
    Enric

    ResponElimina
  7. Sembla que amb la crisi, la gent està menys idiota que de costum.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amb la crisi i amb tot plegat, la gent està menys idiota.

      Elimina
  8. Em demano una pròrroga ara que les balconades fan més goig.

    ResponElimina
  9. Sí, justament ara que gairebé tenim la independència, no s'hi val a que s'acababi el món!

    ResponElimina
  10. Sempre s'acaba el món per aquell que mor.
    Sempre hi ha mons parcials que també s'acaben.
    Sempre hi haurà mandarins literaris perquè aquests sí que no s'acabaran mai. Més galdosos que els Pares Noel escaladors, perquè han escalat a costa dels altres, i els Noels no.

    ResponElimina
  11. M'encanta el comentari de l'Olga. Enllaça amb una idea meva de fa molts anys que va campar en algun escrit meu que s'ha perdut en el temps. No encara en la meva memòria: cada pèrdua d'una vida és la pèrdua d'un món, un món-memòria que és un conjunt complex d'idees, records, costums, hàbits, predisposicions, prejudicis, judicis, expressions, estructures mentals, verbals... fins i tot esquemes per a un somni. Un món-memòria pot ser també col·lectiu. la pèrdua de les comunitats, de les llengües, de tot el que conforma un poble, és també una pèrdua definitiva. O potser no: mentre aquesta memòria pervisqui en altres memòries, queda l'empremta. I se m'acut que hi ha formes de pervivència misterioses que van més enllà fins i tot de les transmissions habituals de les memòries en les comunicacions directes. Diguer-li esperits o diguem-li gens. No sabem com fnciona. Però funciona.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bona reflexió, Eduard. En l'inconscient perduren moltes coses. I a vegades, tot i perdre algú que potser no estimes, perds una part de la teva vida que no tornarà.

      Elimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...