Sempre com Goethe i la seva Carlota,
com un trobador i la seva dama,
emulant la gran Lou Salomé.
Amb aquell defecte de personalitat
que fa que l'enamorament sigui
veritablement caure, com en anglès.
Però que mai vulgui convertir la flor en fruit,
fins ni tan sols obrir el poncell.
Amb molt d'intel·lecte i molt poc cos,
amb molta llum i algunes ombres,
amb tot el sentiment i sense acció.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrada destacada
El meu primer sonet
Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...
Llum, ombres, sentiment...
ResponSuprimeixLa poesia de la teva vida.
Xavier,
ResponSuprimeixGràcies per això de la poesia!
D'això jo en deia en altes temps: filigranes emocionals. Perquè no és fàcil, perquè s'ha de treballar molt, i perquè el resultat és bellíssim.
ResponSuprimeixFas poesia en paraules i fas poesia en vida, segur.
Carme,
ResponSuprimeixhe estat tres quarts d'hora fent aquest poema, però porto tota la vida escrivint-lo!
!!
SuprimeixGuarda'l bé, Helena.
ResponSuprimeixCom un tresor, com un amic, Jordi.
SuprimeixAquesta manera sublim d'estimar és, a voltes, l'única a què es pot optar segons determinades circumstàncies. Si s'aconsegueix, la plenitud és total, però pot també provocar grans dosis de dolor, sobretot quan la insatisfacció ens porta a aspirar a una mica més...
ResponSuprimeixLa teva frase de resposta a la Carme és de les que fan història, Helena!
Una abraçada!
Montse,
Suprimeixaquesta manera sublim d'estimar és l'única que el meu cos i el meu cervell em permeten. Una manera d'estimar molt petita i molt gran alhora.
"...però que mai vulgui convertir la flor en fruit..." M'agrada, Helena! Diu molt.
ResponSuprimeixTeresa,
SuprimeixLa flor és l'enamorament, per Francesco Alberoni.
Moltes gràcies!
Excel·lent, Helena. No tinc paraules. Tu, endavant, creant flors, creant bellesa.
ResponSuprimeixMoltes gràcies, Ramon! Jo creo flors que vosaltres obriu.
Suprimeix