En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dimecres, 17 d’octubre del 2012

El fràgil i tendre solatge del record



Amb els dits de la mà
es poden comptar
els teus autors de capçalera,
els poemes que saps de memòria,
els teus amics,
i també els que et llegeixen habitualment.
No retenim, a voltes, ni l'essencial,
cada dia s'esborren els missatges
de la pantalla
del nostre record,
tan tendre com cruel.

Per al 257è joc literari de Jesús Ma. Tibau

25 comentaris:

  1. i moltes vegades, de dits d´una mà, te´n sobren.
    Sovint penso que escrivim per aquest precís motiu: "empantallar" en un vers o en un relat els nostres sentiments, per saber tornar.hi quan ens fallin els records
    Ptns

    ResponElimina
  2. Estic d'acord amb tu, Enric, els poemes són conservants més naturals o més artificials dels nostres records.

    ResponElimina
  3. Sí, l'origen de la rima és un recurs mnemotècnic, de fet. Sempre m'ha fet por oblidar l'essencial del que llegeixo, que se m'escapi per algun passadís secret de la memòria i no torni. Per això rellegeixo i intento recordar els missatges importants que m'arriben. Trobo genials, sobretot, els dos últims versos! No estàs pas de baixa, Helena ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Sílvia. Estic reposant de la feina, i fins avui no m'he decidit a tornar una mica als blocs. El cap de setmana acabaré de descansar, seré fora.

      Elimina
    2. Ben fet, descansar s'ha de fer de tant en tant! Ai, ho sento, és que avui tinc problemes de comunicació, i em costa dir el que vull dir. Volia dir que no estàs de baixa escrivint, sinó que estàs en plena forma.

      Elimina
  4. Ai!, ara no sé que anava a dir. Això no ha arribat ni tan sols a record.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí que és record, en el teu inconscient. Em permeto de recordar aquest poema.

      Elimina
    2. Ja està gravat en la memòria. Bons consells.

      Elimina
  5. Quina angoixa que s'esborrin els missatges essencials, però alguns es queden enganxats a la memòria, per algun motiu, i alguns els empantallem, com diu l'Enric, per no oblidar-los. Que bonic aquest teu poema que linkes, "Per crear"... Que descansis bé, eh?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gemma Sara,
      ja que parlem de records recordo aquest poema! No volia fer autobombo!

      Elimina
  6. Has fet la descripció de la vida, d'una rosella que es marceix en venir el nou dia, nogenysmenys hem de seguir cultivant-la i tenint-la a les nostres mans, perquè ella és la vida, aquella espurna en un món infinit i voltat per la mort, l'absència del record.


    Vicent

    ResponElimina
  7. com n'és de valuosa la mà i els seus dits..
    s'esborren els missatges de la pantalla del nostre record i en neixen uns altres, però els que se'n van, els que ja no tenim sempre els enyorarem..fins i tot n'inventarem de nous i ens creurem que són vells..

    ResponElimina
    Respostes
    1. lolita,
      els nous "missatges" s'assimilen, es comparen amb els vells, és veritat.

      Elimina
  8. eLS RECORDS, DE VEGADES SE'N VAN, ALTRES S'HI QUEDEN, PERÒ QUAN ELS EMMIRALLEM AL VERS, NO MOREN MAI, SEMPRE HI SÓN.

    Ai, helena, que no tinc temps i no me n'havia adonat de les majúscules, ho deixe així.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Completament d'acord, Joana. És el tema d'un poema rere l'altre.

      Elimina
  9. És un bon poema, aquest, Helena, i fa presents les crues realitats personals. Un poems és sempre una confessió.
    Però com que tot té matisos, i recorda que qui no va contra tu va a favor teu (dita evangèlico/popular), hem de pensar que tenim més amics dels que ens creiem: no cal que tothom faci professió de fe cada dia. Que segurament hem oblidat molts llibres que ens han ajudat a crèixer; i que la vida s'obre cada dia al nostre davant perquè en collim el que ens convingui més, i no ho acabarem.
    De manera que, amiga, bon repòs i lleugeresa de boira que pren els colors del dia.

    ResponElimina
  10. Olga,
    tu ja ets autora meva de capçalera! El que passa és que els llibres que he llegit aquest any es poden comptar amb els dits de la mà. Em costa tant de llegir com de mirar la tele, i el pitjor és que no ho puc dir!

    ResponElimina
  11. ¿Per què et sembla que no ho pots dir, Helena? No has de tenir recança que et jutgi ningú. Al contrari, els altres ens enriquim amb les experiències que vivim i que ens expliquen.
    Jo em miro molt la tele i, si pot ser, sèries o pel·lis de misteri. Són les que més em distreuen de les cabòries de cada dia. I tinc una gran col·lecció de novel·les de policies, amb gairebé tot Simenon. Quan són ben escrites, ¡quina evasió més perfecta!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Simenon m'agradava tant quan era adolescent! És acció però també molta psicologia. Després no sé què em va fer canviar de lectures.

      Elimina
  12. Intensíssim poema. Crec que aquest cop el lirisme, que sovint veig contingut en els teus poemes, pren la conducció dels versos i es manifesta vessant en ells la metàfora de la imatge de la pissarreta infantil. No crec que la memòria sigui tan volàtil, tot i que en efecte és molt més el que queda fora d'ella que el que hi podem encabir. Sovint ens sorprenem retrobant el que crèiem perdut i oblidat. Potser l'atzar ens facilita una connexió amb algun element del passat que ens torna a venir des de la part fosca de la memòria. Penso que la memòria és com un iceberg, i que només veiem una part del que la integra. En els somnis forgem les relacions estranyes que conformen el teixit ocult dels records, el misetriós llaç que els farà tornar a la superfície quan els invoqui un altre extrem del llaç. L'experiència i la memòria, així, ens mostren un doble joc, com una parella de ballarins que acobla els seus cossos sota els acords imprevisibles de la música de l'atzar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això de l'iceberg m'agrada molt, Eduard. El teu comentari sí que és líric! La memòria no és que sigui volàtil, és que "tindràs força per al que realment vols", que m'han dit alguna vegada.

      Elimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...