En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dissabte, 20 d’octubre de 2012

Elevació

Miro els teulats.
Als ocells els agrada
de posar-se a la part
més elevada dels edificis,
en les antenes i parallamps.
No en tenen prou de volar,
quan reposen volen
la millor vista,
i la companyia
dels altres ocells,
fent pinya.
Com si sabessin
que l'electricitat
ens permet de solcar l'aire.

12 comentaris:

  1. els ocells no en tenen prou en volar.....
    M´ agrada aquesta frase. Molt

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enric,
      se m'escapa una mica el que hi veus en la frase, però em fa il·lusió!

      Elimina
  2. Estornells dibuixaven siluetes abstractes al cel... Bellesa suspesa. Efímera.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Te'l traduiré a l'anglès, amb el teu permís.

      Elimina
    2. N'has fet un poema en un vers, cantireta!

      Em fa molta il·lusió que el tradueixis!

      Elimina
  3. Solcar l'aire i contemplar les vistes des de dalt sempre ens fa sentir millor que fer-ho sota terra, traure el cap, volar i volar fins perdre's a l'horitzó més llunyà sense saber quan tornar planant amb versos de paper... quina sensació de llibertat, oi?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Descabdellant Versos,
      crec que tu dius que el que va a parar al paper és com el que toca de peus a terra. Però els versos alhora permeten que s'envoli de nou, penso.

      Elimina
  4. Tots tot i estar i necessitar anar per separat i individualment ens agrada o necessitem fer un llaç social, com els ocells, fer un llaç social amb el que ens envolta, per així poder desenvolupar-nos col·lectivament, i el fem amb les persones que tenim al voltant, amb empreses, països, grups de gent, família, etc.
    Si només ens afanyem a viure individualment caiem en la bogeria de no poder acceptar l'altre, que en el fons som nosaltres mateixos, doncs jo pense que tot parteix de nosaltres mateixos, fins i tot el grup.
    Quan hi ha més de quatre persones sempre ix la figura d'un líder, que canvia en tots els que estan en el rotgle la manera de comportar-se de cara a si mateixos i al grup, no és el mateix parlar amb una persona a soles, amb quatre persones o tres que amb cinc en el que ja es consolida la figura del líder.
    Normalment tots hi hem estat alguna vegada, tot i que són els individus més freds els que tendeixen a prendre el lloc, però ja et dic si hi ha cinc o més persones, per això jo estic molt més tranquil i de grat amb mi mateix amb dos, tres o quatre persones jo inclòs.

    En fi que com diu descabdellant versos mirar des de dalt sempre és millor tot i que ho fem en grup, però tendim a seguir en grup la norma, per regla general i ens és molt més difícil fer poesia.

    Una abraçada

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vicent,
      exacte, si vas "donde va la gente", poca poesia pots fer.

      Elimina
  5. L'electricitat no deixa de ser una manera d'encapsular la llum, aquesta pluja de fotons que no acabem d'entendre gaire. Els ocells no l'entenen, tampoc, però, és clar, no els preocupa. No s'ho qüestionen, són,i per això és "com si sabessin". De vegades, els poemes són com ocells, no saben, simplement són. I per això estan tan a prop de la veritat.

    ResponElimina
  6. Molt bon comentari, com sempre, Eduard. Els poemes són, i per això en últim terme no s'han d'entendre.

    ResponElimina
  7. Bona semblança. Solcar l'aire, però també capturar la llum.

    ResponElimina