dimecres, 17 d’octubre del 2012
El fràgil i tendre solatge del record
Amb els dits de la mà
es poden comptar
els teus autors de capçalera,
els poemes que saps de memòria,
els teus amics,
i també els que et llegeixen habitualment.
No retenim, a voltes, ni l'essencial,
cada dia s'esborren els missatges
de la pantalla
del nostre record,
tan tendre com cruel.
Per al 257è joc literari de Jesús Ma. Tibau
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
i moltes vegades, de dits d´una mà, te´n sobren.
ResponEliminaSovint penso que escrivim per aquest precís motiu: "empantallar" en un vers o en un relat els nostres sentiments, per saber tornar.hi quan ens fallin els records
Ptns
Estic d'acord amb tu, Enric, els poemes són conservants més naturals o més artificials dels nostres records.
ResponEliminaSí, l'origen de la rima és un recurs mnemotècnic, de fet. Sempre m'ha fet por oblidar l'essencial del que llegeixo, que se m'escapi per algun passadís secret de la memòria i no torni. Per això rellegeixo i intento recordar els missatges importants que m'arriben. Trobo genials, sobretot, els dos últims versos! No estàs pas de baixa, Helena ;)
ResponEliminaGràcies, Sílvia. Estic reposant de la feina, i fins avui no m'he decidit a tornar una mica als blocs. El cap de setmana acabaré de descansar, seré fora.
EliminaBen fet, descansar s'ha de fer de tant en tant! Ai, ho sento, és que avui tinc problemes de comunicació, i em costa dir el que vull dir. Volia dir que no estàs de baixa escrivint, sinó que estàs en plena forma.
EliminaAixò desitjo!
ResponEliminaAi!, ara no sé que anava a dir. Això no ha arribat ni tan sols a record.
ResponEliminaSí que és record, en el teu inconscient. Em permeto de recordar aquest poema.
EliminaJa està gravat en la memòria. Bons consells.
EliminaQuina angoixa que s'esborrin els missatges essencials, però alguns es queden enganxats a la memòria, per algun motiu, i alguns els empantallem, com diu l'Enric, per no oblidar-los. Que bonic aquest teu poema que linkes, "Per crear"... Que descansis bé, eh?
ResponEliminaGemma Sara,
Eliminaja que parlem de records recordo aquest poema! No volia fer autobombo!
la memòria és feble, però sovint sàvia
ResponEliminaÉs sàvia com la natura? Jo també ho crec.
EliminaHas fet la descripció de la vida, d'una rosella que es marceix en venir el nou dia, nogenysmenys hem de seguir cultivant-la i tenint-la a les nostres mans, perquè ella és la vida, aquella espurna en un món infinit i voltat per la mort, l'absència del record.
ResponEliminaVicent
El poema és la rosella, Vicent.
Eliminacom n'és de valuosa la mà i els seus dits..
ResponEliminas'esborren els missatges de la pantalla del nostre record i en neixen uns altres, però els que se'n van, els que ja no tenim sempre els enyorarem..fins i tot n'inventarem de nous i ens creurem que són vells..
lolita,
Eliminaels nous "missatges" s'assimilen, es comparen amb els vells, és veritat.
eLS RECORDS, DE VEGADES SE'N VAN, ALTRES S'HI QUEDEN, PERÒ QUAN ELS EMMIRALLEM AL VERS, NO MOREN MAI, SEMPRE HI SÓN.
ResponEliminaAi, helena, que no tinc temps i no me n'havia adonat de les majúscules, ho deixe així.
Completament d'acord, Joana. És el tema d'un poema rere l'altre.
EliminaÉs un bon poema, aquest, Helena, i fa presents les crues realitats personals. Un poems és sempre una confessió.
ResponEliminaPerò com que tot té matisos, i recorda que qui no va contra tu va a favor teu (dita evangèlico/popular), hem de pensar que tenim més amics dels que ens creiem: no cal que tothom faci professió de fe cada dia. Que segurament hem oblidat molts llibres que ens han ajudat a crèixer; i que la vida s'obre cada dia al nostre davant perquè en collim el que ens convingui més, i no ho acabarem.
De manera que, amiga, bon repòs i lleugeresa de boira que pren els colors del dia.
Olga,
ResponEliminatu ja ets autora meva de capçalera! El que passa és que els llibres que he llegit aquest any es poden comptar amb els dits de la mà. Em costa tant de llegir com de mirar la tele, i el pitjor és que no ho puc dir!
¿Per què et sembla que no ho pots dir, Helena? No has de tenir recança que et jutgi ningú. Al contrari, els altres ens enriquim amb les experiències que vivim i que ens expliquen.
ResponEliminaJo em miro molt la tele i, si pot ser, sèries o pel·lis de misteri. Són les que més em distreuen de les cabòries de cada dia. I tinc una gran col·lecció de novel·les de policies, amb gairebé tot Simenon. Quan són ben escrites, ¡quina evasió més perfecta!
Simenon m'agradava tant quan era adolescent! És acció però també molta psicologia. Després no sé què em va fer canviar de lectures.
EliminaIntensíssim poema. Crec que aquest cop el lirisme, que sovint veig contingut en els teus poemes, pren la conducció dels versos i es manifesta vessant en ells la metàfora de la imatge de la pissarreta infantil. No crec que la memòria sigui tan volàtil, tot i que en efecte és molt més el que queda fora d'ella que el que hi podem encabir. Sovint ens sorprenem retrobant el que crèiem perdut i oblidat. Potser l'atzar ens facilita una connexió amb algun element del passat que ens torna a venir des de la part fosca de la memòria. Penso que la memòria és com un iceberg, i que només veiem una part del que la integra. En els somnis forgem les relacions estranyes que conformen el teixit ocult dels records, el misetriós llaç que els farà tornar a la superfície quan els invoqui un altre extrem del llaç. L'experiència i la memòria, així, ens mostren un doble joc, com una parella de ballarins que acobla els seus cossos sota els acords imprevisibles de la música de l'atzar.
ResponEliminaAixò de l'iceberg m'agrada molt, Eduard. El teu comentari sí que és líric! La memòria no és que sigui volàtil, és que "tindràs força per al que realment vols", que m'han dit alguna vegada.
Elimina