Jo nogensmenys trobe normalment coses molt més interessants d'una persona en l'època del pinyol que en l'època de la flor o del fruit, i és perquè arriba un moment que ja no mires l'embolcall de les coses sinó la seua llavor, que potser és el fons de les coses i modernament hi ha moltes llavors o pinyols que no s'accepten a sí mateixos i volen ser joves-vells? també, però quan trobes algú i cada vegada ho són menys amb el qui pots parlar i jo et diria que de més de huitanta anys, és una delícia, descubrisc noves idees, que me les dona ell o ella per a nous escrits, i de veres no m'agraden el joves-vells, és a dir, eixos vells que volen ser joves i no sentir el que han viscut, per a mi són infants arrugats.
Molt bon comentari, Vicent. Però jo observo que la gent no s'estima igual un pare que un fill, sobretot les persones convencionals. Jo no puc estimar gairebé ningú tant com el meu pare.
Aquest pinyol de seguida m'ha fet pensar en el poema "Punta de dia", de Ferrater, que acaba amb l'expressió pinyol tot salivat, pelat de polpa. I encaixa molt bé amb el comentari del Vicent, jo veig en el poema de Ferrater un pessimisme sobre el pas del temps. A ell no li agradava fer-se vell, jo sovint m'hi identifico. No sé per què em fa tanta por la vellesa, i sempre ho associo amb el pinyol.
Bon dia, he estat enfeinada aquests dies. He començat noves feines i no he tingut gaire temps. Trobava a faltar llegir-te! Petons
És lògic, Helena, l'amor d'un individu per son pare és el més gran amor de tota una vida, deia Freud que la mort del Pare és el pitjor tràngol que un individu podia patir, i més encara una dona, és a dir que per a una dona l'amor de son pare és l'Amor. Fixa't que l'amor d'una dona per sa mare és gran, però ambivalent, amor, odi, mentre que l'amor del pare és un amor total, tot i que li manca l'element dionisíac, lògicament per la prohibició de l'impoeratiu patern de l'incest, en aquest cas matern. Però és l'amor més pur per a una dona, i per a un home és un amor molt pur tot i que el de la mare és més pur tot i ser castrant. De fet veuràs moltes vegades homes grans i els tindràs amor o pena o llàstima en veure que ja són grans, mentre que veuràs dones majors a les que veuràs com vitals, encara fortes i vives, i és per l'amor a ton pare, que tot i que potser no siga major tu el veus gran.
La revista Integral, en el seu número 394 (Ed. M.C.) porta un interessant i extens article titulat "La esencia de los haikus", a la secció Sabiduría Personal. Jo no n'escric, però he pensat que et podria interessar, perquè la revista en ella mateixa ja és interessant, però m'ha fet gràcia que tractés de poesia, que ho fa des del vessant natural-espiritual. En un dela paràgrafs adverteix que no és precís comptar síl·labes o fer rimes per expressar la natura íntima i alhora universal. Deu ser que cada autor ho expressa des de la seva llibertat.
M'agrada de contar síl·labes, Olga, vaig contant síl·labes pel carrer! I de fer poemes curts també. No em veig capaç de fer un sonet. També diuen que un poema massa llarg no hauria de ser mai.
Jo nogensmenys trobe normalment coses molt més interessants d'una persona en l'època del pinyol que en l'època de la flor o del fruit, i és perquè arriba un moment que ja no mires l'embolcall de les coses sinó la seua llavor, que potser és el fons de les coses i modernament hi ha moltes llavors o pinyols que no s'accepten a sí mateixos i volen ser joves-vells? també, però quan trobes algú i cada vegada ho són menys amb el qui pots parlar i jo et diria que de més de huitanta anys, és una delícia, descubrisc noves idees, que me les dona ell o ella per a nous escrits, i de veres no m'agraden el joves-vells, és a dir, eixos vells que volen ser joves i no sentir el que han viscut, per a mi són infants arrugats.
ResponEliminaBé, una forta abraçada des de València de
Vicent
Molt bon comentari, Vicent. Però jo observo que la gent no s'estima igual un pare que un fill, sobretot les persones convencionals. Jo no puc estimar gairebé ningú tant com el meu pare.
EliminaAquest pinyol de seguida m'ha fet pensar en el poema "Punta de dia", de Ferrater, que acaba amb l'expressió pinyol tot salivat, pelat de polpa. I encaixa molt bé amb el comentari del Vicent, jo veig en el poema de Ferrater un pessimisme sobre el pas del temps. A ell no li agradava fer-se vell, jo sovint m'hi identifico. No sé per què em fa tanta por la vellesa, i sempre ho associo amb el pinyol.
EliminaBon dia, he estat enfeinada aquests dies. He començat noves feines i no he tingut gaire temps. Trobava a faltar llegir-te! Petons
Sílvia, recordo aquest poema, més que res perquè Ferrater se'm va atravessar com un pinyol a la carrera.
EliminaQuina sort, la del teu pare, helena.
ResponEliminaMolt bona simbologia entre les etapes de la vida i les dels arbres!!!
B7s
Ningú li arriba a l'altura. Gairebé ningú!
EliminaÉs lògic, Helena, l'amor d'un individu per son pare és el més gran amor de tota una vida, deia Freud que la mort del Pare és el pitjor tràngol que un individu podia patir, i més encara una dona, és a dir que per a una dona l'amor de son pare és l'Amor.
ResponEliminaFixa't que l'amor d'una dona per sa mare és gran, però ambivalent, amor, odi, mentre que l'amor del pare és un amor total, tot i que li manca l'element dionisíac, lògicament per la prohibició de l'impoeratiu patern de l'incest, en aquest cas matern. Però és l'amor més pur per a una dona, i per a un home és un amor molt pur tot i que el de la mare és més pur tot i ser castrant. De fet veuràs moltes vegades homes grans i els tindràs amor o pena o llàstima en veure que ja són grans, mentre que veuràs dones majors a les que veuràs com vitals, encara fortes i vives, i és per l'amor a ton pare, que tot i que potser no siga major tu el veus gran.
Diuen que el pitjor tràngol és que se't mori un fill, no sé pas.
EliminaJa, ja, bona aquesta. I una crua realitat.
ResponEliminaSalut.
Sí, Igor, una crua realitat. Jo que no tinc fills, m'ho veig a venir encara més.
EliminaLa revista Integral, en el seu número 394 (Ed. M.C.) porta un interessant i extens article titulat "La esencia de los haikus", a la secció Sabiduría Personal.
ResponEliminaJo no n'escric, però he pensat que et podria interessar, perquè la revista en ella mateixa ja és interessant, però m'ha fet gràcia que tractés de poesia, que ho fa des del vessant natural-espiritual.
En un dela paràgrafs adverteix que no és precís comptar síl·labes o fer rimes per expressar la natura íntima i alhora universal. Deu ser que cada autor ho expressa des de la seva llibertat.
Olga
M'agrada de contar síl·labes, Olga, vaig contant síl·labes pel carrer! I de fer poemes curts també. No em veig capaç de fer un sonet. També diuen que un poema massa llarg no hauria de ser mai.
Elimina