Sí, estic d'acord, però tampoc no hem de caure, o jo si més no ja no caic, en el pensar que jo sóc talentós o especial, ho sóc en la meua individualitat, com qualsevol persona, imagina't un autista, i no sé si has vist la pel·lícula de Raimann, en el que li cauen uns furgadents, tota una caixa i sap exactament en un colp d'ull quants hi ha, hi ha persones que per tenir por a la mort o a la vida o a una d'aquestes dues o per factors com no tenir narcissisme pot arribar a pensar i a escriure les coses íntimes que li passen o a fer grans coses, per eixemple tu i jo som poc narcissistes perquè sabem escriure de coses íntimes mentre que no és menys ni més que nosaltres un llenyataire que només parla de futbol o de dones, només que li mou una gran por d'expressar les seues coses, por a la vida, o que aguanta un gran narcissisme. No es pot dir per exemple: _Joanot Martorell era un gran talent. Sinó que cal dir, jo pense així, que va fer una gran obra i el seu mèrit és el d'escriure i fer palès per als altres amb valentia els seus íntims secrets, la paraula que jo destacaria és valentia, que no es pot confondre amb temeritat, ni amb covardia, els dos graus, si podem parlar de graus aristotèlics, anterior i posterior, però en tot home o dona hi ha un talent en potència o en acte.
I per a interpretar cal haver viscut, cal haver Patit, sí dic patit, ja et vaig dir que una vida sense patiment no mereix la pena ser viscuda, el patiment és un grau, si vols anomenar-ho així, jo no vull posar lligues ni classificacions, però és una sort una persona que ha patit i ha viscut llargs anys i no s'ha agrit ni s'ha fet roïna o si vols ressentida. I si a més ha trobat al final de la seua vida, tant se val quan, l'amor, ja pot sentir-se en el cel, tot i saber que ha de morir.
La genialitat a vegades és en l'aurea mediocritas! Hi ha qui diu que els genis existeixen tant com els reis mags. Però si existeixen, tu segur que n'ets!
El teu poema traspua la felicitat de la feina ben aconseguida,i l'alegria de ser, abans, ben pensada. Ho deia a algú fa poc, que també arlava del sofriment: els que diuen que s'ha de patir per escriure, o que pateixen escrivint, són uns restrets de la literatura. Encara que escriguis tragèdies, la determinació d'escriure, que prové de la teva vocació o interès, ha de ser gojosa. Pensem que el nostre sentiment s'encomana a qui llegeix; i el lector agraeix la bona feina, escrita amb un cervell feliçment creador.
Com diu un comentarista teu jo també sóc partidari de seguir el desig, amb il·lusió i la hitèrica joia, però també de tant en tant i amb mesura la maníaco-depressiva eufòria o el gaudi negatiu com el patiment, que per a mi és un element fonamental per a poder entendre els altres, i comprendre sinó tothom, la major part de les persones. Una altra cosa és sentir com l'altre, cosa impossible, però t'ho assegure Helena, hi ha un misteri en cada persona aliena a nosaltres i de vegades caiem en el narcissisme o en l'espill de mirar-nos a nosaltres per a veure l'altre, tot i que l'altre som nosaltres mateixos.
Sí, estic d'acord, però tampoc no hem de caure, o jo si més no ja no caic, en el pensar que jo sóc talentós o especial, ho sóc en la meua individualitat, com qualsevol persona, imagina't un autista, i no sé si has vist la pel·lícula de Raimann, en el que li cauen uns furgadents, tota una caixa i sap exactament en un colp d'ull quants hi ha, hi ha persones que per tenir por a la mort o a la vida o a una d'aquestes dues o per factors com no tenir narcissisme pot arribar a pensar i a escriure les coses íntimes que li passen o a fer grans coses, per eixemple tu i jo som poc narcissistes perquè sabem escriure de coses íntimes mentre que no és menys ni més que nosaltres un llenyataire que només parla de futbol o de dones, només que li mou una gran por d'expressar les seues coses, por a la vida, o que aguanta un gran narcissisme.
ResponEliminaNo es pot dir per exemple: _Joanot Martorell era un gran talent.
Sinó que cal dir, jo pense així, que va fer una gran obra i el seu mèrit és el d'escriure i fer palès per als altres amb valentia els seus íntims secrets, la paraula que jo destacaria és valentia, que no es pot confondre amb temeritat, ni amb covardia, els dos graus, si podem parlar de graus aristotèlics, anterior i posterior, però en tot home o dona hi ha un talent en potència o en acte.
I per a interpretar cal haver viscut, cal haver Patit, sí dic patit, ja et vaig dir que una vida sense patiment no mereix la pena ser viscuda, el patiment és un grau, si vols anomenar-ho així, jo no vull posar lligues ni classificacions, però és una sort una persona que ha patit i ha viscut llargs anys i no s'ha agrit ni s'ha fet roïna o si vols ressentida. I si a més ha trobat al final de la seua vida, tant se val quan, l'amor, ja pot sentir-se en el cel, tot i saber que ha de morir.
Vicent
Jo he patit, diria que molt, i no n'he resultat tan bé com voldria, tot i que ara sigui en el cel.
EliminaDoncs jo crec que no cal patir tant que cal aprofitar l'instant, Carpe diem, amics!!!
ResponEliminaTampoc no suporto el Carpe diem! Jo visc entre el passat i el futur, el present tant me fa.
ResponEliminaGràcies pel consell, de totes maneres!
Últimament em pregunto molt què és tenir talent. Una cosa és tenir l'aptitud, l'altra talent i l'altra genialitat i no sé veure'n els límits.
ResponEliminaPS: He patit molt per culpa del carpe diem, no el recomano dut a l'extrem. És millor viure en una daurada moderació (l'aurea mediocritas, d'Horaci)
La genialitat a vegades és en l'aurea mediocritas! Hi ha qui diu que els genis existeixen tant com els reis mags. Però si existeixen, tu segur que n'ets!
ResponEliminacrec que molts cops tendim a exigir-nos massa i això ens limita.
ResponEliminaFa temps que no em proposo fer un poema o un escrit, simplement ho faig quan em surt
i el talent?...crec que equivoquem la seva definició. Talent és l´art de saber fer feliç als altres.
Petons guapa
A mi a vegades em surten els poemes, d'altres els busco. Però l'important és que et sorprenguin a tu mateixa al capdavall.
ResponEliminaEm fa feliç la teva definició del talent!
El teu poema traspua la felicitat de la feina ben aconseguida,i l'alegria de ser, abans, ben pensada.
ResponEliminaHo deia a algú fa poc, que també arlava del sofriment: els que diuen que s'ha de patir per escriure, o que pateixen escrivint, són uns restrets de la literatura.
Encara que escriguis tragèdies, la determinació d'escriure, que prové de la teva vocació o interès, ha de ser gojosa. Pensem que el nostre sentiment s'encomana a qui llegeix; i el lector agraeix la bona feina, escrita amb un cervell feliçment creador.
Olga.X
Sí, Olga, cal crear amb plaer perquè el lector tingui plaer llegint-nos. Moltes gràcies.
EliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
EliminaCom diu un comentarista teu jo també sóc partidari de seguir el desig, amb il·lusió i la hitèrica joia, però també de tant en tant i amb mesura la maníaco-depressiva eufòria o el gaudi negatiu com el patiment, que per a mi és un element fonamental per a poder entendre els altres, i comprendre sinó tothom, la major part de les persones.
ResponEliminaUna altra cosa és sentir com l'altre, cosa impossible, però t'ho assegure Helena, hi ha un misteri en cada persona aliena a nosaltres i de vegades caiem en el narcissisme o en l'espill de mirar-nos a nosaltres per a veure l'altre, tot i que l'altre som nosaltres mateixos.
Una abraçada valenciana i russafenca
Vicent
És veritat que patir fa madurar i comprendre els altres, Vicent. I que comprenent-los ens veiem a nosaltres mateixos.
Elimina