M'agrada molt aquest haiku, em reflecteix l'essència de la il·lustració. Sempre m'han agradat els dibuixos de nenes/noies, i aquest el trobo molt bo. A mi també m'ha cridat l'atenció que no toqui de peus a terra. Sempre que veig algú assegut així em fa somriure, és com una expressió de la felicitat infantil. En canvi, em sobta que la seva expressió sigui tan madura. És el gran intel·lecte, per això deu tenir el cap tan gros.
Jo pense o crec que no és l'embolcall el més important, sinó l'essència, la darrera intenció dels actes, dels pensaments, dels sentiments i de l'escriptura en últim termini d'una persona el que conten, hi ha persones que t'atrauen només amb la seua presència tot i ser lletjos o el que la "norma" diu lletjos, mentre que altres en el que els nostres cànons hi caben els veiem miserables, m'imagine aquelles dones que quan jo era jove i no tenia dona intentava apropar-me a elles i em deien senzillament que jo no era gran cosa, pel meu pentinat o pels meus vaquers fora de moda. En fi, que cal mirar, jo diria que l'aura de les persones per assaborir-les amb tot el seu gust.
Què tristona està, Helena. Potser el fet de tenir l'intel·lecte tan gran li done molts problemes. De vegades és millor ser una mica ignorant i viure feliç.
Portes un ritme de trball envejable. Jo gairebé no done abast, i vaig tirant d'escrits que tenia a l'ordinador des de ja fa temps.
La hipertròfia de l'intel·lecte, l'allunyament del món pràctic... Toquem de peus a terra i només així ens podrem enlairar de debò! Hi ha una tristor molt particular en la il·lustració, una malenconia que es lliga molt bé al teu excel·lent haiku...
Estic d'acord que cal tocar de peus a terra per poder volar, però a vegades no voldria tocar-hi gens, és el que em suggereix el Kafka de la narració "El desig de ser pellroja".
Una narració que sempre m'ha inspirat! Fa molts anys la vaig traduir en format de poema,però ara mateix no he pogut localitzar-lo. En tot cas, Kafka sempre és una font d'inspiració. I en tot cas sempre és vital i vitalista, tot i el tòpic que el fa veure com un pessimista misàntrop.
M'agrada molt aquest haiku, em reflecteix l'essència de la il·lustració. Sempre m'han agradat els dibuixos de nenes/noies, i aquest el trobo molt bo. A mi també m'ha cridat l'atenció que no toqui de peus a terra. Sempre que veig algú assegut així em fa somriure, és com una expressió de la felicitat infantil. En canvi, em sobta que la seva expressió sigui tan madura. És el gran intel·lecte, per això deu tenir el cap tan gros.
ResponEliminaS'assembla una mica a mi, i crec que també una mica a tu!
EliminaEls dialegs de vosaltres dues son l, hostia!!
EliminaQue bones que sou les dues!!!
La bona és la Sílvia!
EliminaJo pense o crec que no és l'embolcall el més important, sinó l'essència, la darrera intenció dels actes, dels pensaments, dels sentiments i de l'escriptura en últim termini d'una persona el que conten, hi ha persones que t'atrauen només amb la seua presència tot i ser lletjos o el que la "norma" diu lletjos, mentre que altres en el que els nostres cànons hi caben els veiem miserables, m'imagine aquelles dones que quan jo era jove i no tenia dona intentava apropar-me a elles i em deien senzillament que jo no era gran cosa, pel meu pentinat o pels meus vaquers fora de moda.
ResponEliminaEn fi, que cal mirar, jo diria que l'aura de les persones per assaborir-les amb tot el seu gust.
Vicent
El carisma de les persones és el més important, Vicent!
EliminaL'haiku m'agrada i el dibuix també,encara que jo potser hi veig un altre rerefons.
ResponEliminaQuin rerefons, Drapaire? N'has fet una entrada també?
EliminaLi pesa més el cap que els peus, serà que vola molt amunt.
ResponEliminaEstupendo haiku, Elena!
Bessets!
Ho prova, de volar amunt!
EliminaQuè tristona està, Helena. Potser el fet de tenir l'intel·lecte tan gran li done molts problemes. De vegades és millor ser una mica ignorant i viure feliç.
ResponEliminaPortes un ritme de trball envejable. Jo gairebé no done abast, i vaig tirant d'escrits que tenia a l'ordinador des de ja fa temps.
Cuida't
Demà em sembla que no penjaré pas res! A mi m'agrada de tenir molt intel·lecte, de totes maneres!
Eliminamoltes gràcies per partcipar
ResponEliminaGràcies a tu, sempre trobo inspiració en els teus jocs!
EliminaTens molta gràcia per a fer poemes amb quatre paraules.
ResponEliminaTu també fas entrades molt concises, molt bones.
EliminaMolt bona, aquesta metàfora, Helena...
ResponEliminaOlga
És perquè m'hi projecto, Olga.
EliminaLa hipertròfia de l'intel·lecte, l'allunyament del món pràctic... Toquem de peus a terra i només així ens podrem enlairar de debò!
ResponEliminaHi ha una tristor molt particular en la il·lustració, una malenconia que es lliga molt bé al teu excel·lent haiku...
Estic d'acord que cal tocar de peus a terra per poder volar, però a vegades no voldria tocar-hi gens, és el que em suggereix el Kafka de la narració "El desig de ser pellroja".
EliminaUna narració que sempre m'ha inspirat! Fa molts anys la vaig traduir en format de poema,però ara mateix no he pogut localitzar-lo. En tot cas, Kafka sempre és una font d'inspiració. I en tot cas sempre és vital i vitalista, tot i el tòpic que el fa veure com un pessimista misàntrop.
EliminaQuin do tens per concretar, per simplificar.
ResponEliminaAmb poques síl·labes defineixes perfectament l'ilustració!
Deus voler dir que sé sintetitzar. Això, com tot, a vegades és bo i d'altres no.
Elimina