Aquest haikú i aquesta imatge em fan pensar o sentir en l'infima cosa que som, que el món ens pot esclatar en qualsevol moment i a més a més quan despús-ahir vaig veure a la televisió el sunami del Japó, com l'onada avançava per la terra a una velocitat grandíssima, la peribilitat de la vida, i per a què calfar-nos tant el cap? en fer grans negocis i no viure com veritablement volem viure, que no és la manera del gaudi sinó la del desig, eixa flama gairebé insentible que ens encamina cap a la nostra meta o ens atura si la meta és l'errònia?
Precís i ajustat com sempre Helena Trobo molt bonica la paraula "confosos", jo la faig servir molt als meus poemes, és molt honesta, molt humana Un petó guapa ( he canviat de navegador i ara sí que surten els accents jajaja)
De vegades es pot treure transparència de la confusió, presència de la invisibilitat. En aquesta estranya barreja que formen núvols i muntanyes en la distància, la matèria torna al seu origen primer: només llum, més o menys densa, més o menys dispersa, més o menys tangible. I això de la tangibilitat, de fet, depèn de l'instrument: podem tocar amb les mans el sòl, els cingles si ens hi plantem a sobre, fins i tot els núvols. Podem tocar els fotons amb une spnces ben petites (fetes d'electrons). La poesia és una pinça petita per a un gran misteri.
Perfectament fos amb la imatge.
ResponEliminaSí, n'és com una descripció! Cada element en el vers que es correspon.
ResponEliminaAquest haikú i aquesta imatge em fan pensar o sentir en l'infima cosa que som, que el món ens pot esclatar en qualsevol moment i a més a més quan despús-ahir vaig veure a la televisió el sunami del Japó, com l'onada avançava per la terra a una velocitat grandíssima, la peribilitat de la vida, i per a què calfar-nos tant el cap? en fer grans negocis i no viure com veritablement volem viure, que no és la manera del gaudi sinó la del desig, eixa flama gairebé insentible que ens encamina cap a la nostra meta o ens atura si la meta és l'errònia?
ResponEliminaPetons de Vicent
Viure com veritablement volem viure, donada la nostra fragilitat, és el que jo provo de fer. Dins de la boira que ens acompanya.
EliminaJo diria que fet l´un per l´altre.
ResponEliminaBona tarda.
La imatge és molt maca, més que el meu haiku!
EliminaM'agrada molt la paraula "nígul". I el teu haiku, com sempre, ajustadíssim a la imatge.
ResponEliminaSembla molt literal, però hi ha una sinestèsia. Els cingles no són mai de color blau.
EliminaLa paraula "nígul" l'he apresa al joc del diccionari, al QL?
Precís i ajustat com sempre Helena
ResponEliminaTrobo molt bonica la paraula "confosos", jo la faig servir molt als meus poemes, és molt honesta, molt humana
Un petó guapa
( he canviat de navegador i ara sí que surten els accents jajaja)
Això de "confosos" és una mica recurs literari, no me n'havia adonat. A mi també m'agrada! És normal que sigui borrós en les altures.
Eliminagràcies, fantàstic, és un plaer proposar-vos jocs literaris cada setmana
ResponEliminaJa veus que no me'n perdo ni una!
EliminaDe vegades es pot treure transparència de la confusió, presència de la invisibilitat. En aquesta estranya barreja que formen núvols i muntanyes en la distància, la matèria torna al seu origen primer: només llum, més o menys densa, més o menys dispersa, més o menys tangible.
ResponEliminaI això de la tangibilitat, de fet, depèn de l'instrument: podem tocar amb les mans el sòl, els cingles si ens hi plantem a sobre, fins i tot els núvols. Podem tocar els fotons amb une spnces ben petites (fetes d'electrons). La poesia és una pinça petita per a un gran misteri.
Eduard, el sòl és invisible, perquè és soterrat en mi. Em projecto molt en la imatge.
ResponEliminaës molt molt bonic, Helena!!!
ResponEliminaQuina il·lusió que m'ho diguis tu!!!
ResponElimina