En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dimecres, 25 d’abril del 2012


La cremallera,
entre una dent i l'altra
fins que s'atura.
L'equilibri ciclista
és fràgil com la vida.


22 comentaris:

  1. Curiosament, com més corre el ciclista més estable sembla.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És veritat, si vas gaire a poc a poc perds l'equilibri. La seguretat s'agafa amb la pràctica, per allò de "volem caminar per poder ser, i volem ser per caminar".

      Elimina
  2. Hostitú Elena ,els teus versos son com carregues de profunditat. De vegades me fas pensar molt endins he???

    ResponElimina
  3. Si ens parem a pensar en el miracle que suposa que una bicicleta puga anar endavant ens adonem de l'equilibri de la vida, les dretes, les esquerres, els filòsofs, els poetes, els treballadors, els capitalistes, els activistes, etc. Tots formem un nus, que com una cremallera no sabem si arribarà a un final, els grecs creien que la Història era cíclica, els cristians amb l'Apocalipsi la veiem amb un final. Ja veure'm.
    La veritat és que guardes un munt de vivències en els teus versos, són densíssims, vastíssims, amb ve baixa eh! he, he, he...


    Una abraçada

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vicent: la idea de la cremallera la vaig treure del disseny del google d'ahir. Hi ha moltes metàfores potencials per descobrir a la vida, només les has de trobar.

      Elimina
    2. Ah! haig de dir-te que he llegit el que poses sobre la teua persona i és el reflex dels teus poemes, el reflex del Sol a la Lluna, guarden un munt de vivències i sentiments en poques paraules.

      Vicent

      Elimina
    3. És una hipèrbole, això de reflectir la llum del sol com ho fa la lluna, però és perquè s'entengui!

      Elimina
  4. Em fas adonar del temps que vaig tardar en pujar a la bicicleta i després el temps que no tornava mentre pedalava.

    ResponElimina
  5. Jo no he pujat mai en una bicicleta; màxim, al tricicle de nena. Ara bé, això de la cremallera i les dents ho entenc molt bé, tant si és de vestir, de menjar o d'ascendir a la Jungfrau.
    Senyor Vicent, sàpigues que encara hi ha una altra accepció del 'bast': són els arreus dels animals de càrrega. Hi ha un amic nostre que té el Museu del Bast, a Llaberia. I hi havia els basters, que arreglaven els guarniments dels animals. Ja veus si la paraula és rica... Salutacions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Olga: sí, és una paraula molt polisèmica, cremallera. M'agraden aquest tipus de paraules amb sentits que són producte de la creativitat popular.

      Elimina
    2. Señora Olga, mire, no faig lligues ni classificacions (això ho deixe per als escacs, el futbol i la boxa, esports que he practicat d'amateur, com caldria fer les coses de l'ànima), ni faig servir l'empíric mètode científic per a escoltar i parlar amb les persones, això sí, ho faig respectant individualment a cadascuna d'elles i al seu símptoma, és a dir, el seu tarannà.
      Espere que amb aquest xicotet escrit acaben les nostres baralles dialèctiques si és que els hi ha, ara li agraisc molt la seua lliçò.
      Adéu.

      Vicent

      Elimina
    3. És més la seua lliçò en tots els aspectes m'afalaga sobretot perquè ve d'una dona que té la saviesa d'una persona que ha fet grans coses per la literatura d'aquest país i jo m'atreviria que universal, mire, fa un grapat d'anys vaig llegir un llibre seu "Al meu cap una llosa", i si no crec oblidar la vaig titllar (jo en aquella època posava etiquetes) com la Virginia Wolf del domini lingüístic català-valencià-mallorquí-alguerès, i amb totes les paraules escrites, el que no sé era l'ordre que li vaig posar. Però certament em va agradar com sentia l'angoixa ben expresada de les dones al món.
      Va ser una bona lectura, val a dir que encara el conserve i fa més de ¿pot ser vint anys o setze si més no? que el tinc.

      Adéu i una abraçada des de València

      Vicent

      Elimina
    4. La veritat és que no me'n recordava de que era aquest llibre una mena de posició seua en el personatge de la Virginia Woolf, però li puc dir, jo que ja havia llegit a la Virginia "Les ones", que em va semblar estar llegint-la a ella de tan bé i de tanta empatia com a dona que vostè hi va sentir en escriure el llibre. Faig aquest incís per a que no pense que era un farol que m'havia llançat mirant Google, una mica ruc si que sóc, però no tant com per fer això!
      Ara ja deixe el bloc de l'Helena que crec que li he fet cinc o sis comentaris, i és que demà tinc festa i he aprofitat.
      Disculpa Helena, i una abraçada a totes dues.

      Vicent

      Elimina
    5. Sí, Al meu cap una llosa és un gran llibre. En vaig fer una entrada als meus Anticànons, però no hi hauria de constar.

      Elimina
    6. Sí Helena, farà un munt d'anys que el vaig llegir i em va donar la impressió que llegia "Las olas" de Virginia Woolf, el drama de la feminitat si vols anomenar-ho així, et feia esfereir. Jo en tinc un gran record tot i que he hagut de mirar a Google per refrescar la memòria.
      Si pots llegeix la Virginia Woolf, no és del tot un feminisme agressiu sinó molt humà i intimista.

      Elimina
  6. La bicileta es dóna una il·lusió, segurament falsa, d'eternitat i alhora de lleugeresa. Creiem que podem fer-la rodar sense parar. la cremallera tanca, la bicicleta busca l'espai obert. Però cal pedalar per trobar-lo...
    Si no deixéssim mai de pedalar, tornaríem potser al punt de partida? Rodó és cíclic com una recta seria equivalent al temps finit de la Història cristiana, que ens apunta Vicent? No sé, jo m'afiguro més l'espai/temps com un vòrtex en expansió contínua, una espiral que no té tornada i es cargola infinitament.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eduard: si no deixes mai de pedalar, efectivament, tornes al punt de partida! Vaig veure un cop una instal·lació artística en forma d'espiral, que passava d'un costat a l'altre, del barroc al clàssic i del clàssic al barroc, per exemple, fins al centre de l'espiral. Una metàfora de la nostra evolució, crec.

      Elimina
  7. L'equilibri del ciclista
    és tan fàcil com mirar
    l'horitzó que mai no hi és.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Esperava la teva participació, vicicle, l'única que faltava! I m'agrada molt.

      Elimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...