En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dimarts, 24 d’abril de 2012


Si tot és físic,
per què fan vibrar els versos
tan lluny com són.


15 comentaris:

  1. No tot és físic, per sort. Ahir pensava que tenim molta sort la gent que vibrem amb la llengua, amb les paraules, els versos...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les paraules, els versos també són físics, la fonètica, la mètrica ho és, però les metàfores no, crec.

      Elimina
    2. Sí, suposo que són exercicis físics, però tenen un origen mental, espiritual, i amb el misteri que diu el Vicent al mig.

      Elimina
  2. Jo al meu antic bloc vaig arribar a la conclusió de que no tot és físic o biològic ni paraula sinó una contradicció paradoxal entre ambdós i el misteri al mig.
    Potser et sone estrany però és cert i la llàstima és que no puga deixar-te res d'allò escrit perquè li vaig pagar a certa persona amb els meus escrits i no els tinc ara. Però per ací van les coses, la realitat és una contradicció paradoxal entre allò físic i allò purament simbòlic. Mai no hi ha dues solucions sinó tres i de vegades quatre per a la construcció del nus de la realitat.

    Poema tan xicotet com bastíssim.

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo em refereixo sobretot als que diuen que tot és hormonal, que tot són cables connectats del cervell. Un robot pot arribar a ser creatiu, a estimar?

      Elimina
  3. Clar, estem parlant del mateix, de per exemple la biologia, allò neuronal en contraposició a allò fet amb la paraula, allò simbòlic, de fet es pot estrapolar a la realitat per a fer d'aquesta en tots els nivells la mateixa analogia, masculí-femení, físic-simbòlic, individual-col·lectiu, dretes-esquerres, etc.
    De fet la biologia al cervell influeix molt, però sobretot, i això ja ho diu la psicoanàlisi des de que Freud l'inventà, que la paraula, allò simbòlic té molt més del 50 % del pes de la realitat de l'individu i de la societat o societats, i el que jo et deia era que la relació entre ambdues forces, allò simbòlic i allò físic funcionen en una relació de contradicció paradoxal.
    Un robot pot arribar a comportar-se pràcticament com una persona normal però el que no pot tenir es inconscient, de fet moltes persones, sobretot les psicòpates o fredes no el tenen tampoc, per la qual cosa aquestes persones tendeixen a creure que pot haver-hi intel·ligència artificial, però la realitat és que no podrien mai estimar ni sentir com nosaltres ho fem, sí una còpia de la nostra conducta.
    Mira, una vegada van traure al mercat una vitamina que es treia d'una mina a Alemanya, aquesta vitamina era totalment natural, com la de les fruites i tenia molta més incidència en la salut de qui la prenia que les creades artificialment, hi ha quelcom que no es pot crear artificialment, la suma de les parts mai no pot ser igual que el tot.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que interessant tot el que expliques tan bé! L'última frase la destacaria, també el que dius de l'inconscient.

      Elimina
    2. Gràcies, moltes gràcies Helena.

      Vicent

      Elimina
  4. Tot és físic, fins i tot les llunyanies imaginades, per això els sentim tan a prop.

    Ara, que et diguin que és bast... Vast potser sí, però ordinari, mai.

    Deia la meva mare: "no por mucho madrugar amanece más temprano." Vull dir amb això que als teus poemes, almenys aquesta col·lecció que presentes, no els calen paraules sobreres; expressen prou bé essències, profunditats i percepcions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amb Bast o Vast (no és el català-valencià la meua llengua materna sinó paterna i no estava segur de com s'escrivia) no he volgut dir res pejoratiu a l'Helena sinó que en contraposició a molts escriptors que fan servir en abundància allò simbòlic ella fa servir la component denotativa, era una floreta que diu molt de la seua bella escriptura, bella i vella tot i que ella és tan jove i tan bonica i gens ordinària com tampoc no ho és la seua escriptura.


      Una abraçada des de València senyora Olga, no és la meua intenció en els blocs entablar lluites dialèctiques només expresar amb normalitat el que pense del que llegisc i si pot ser en la llengua de mon pare que no he estudiat com moltes persones tampoc, a l'escola.

      Una altra abraçada i un petó d'amic des de València

      Vicent

      Elimina
    2. Olga i Vicent: ja es veia que volia ser més aviat broma, això del vast-bast. Gràcies per les floretes de tots dos! Sobretot perquè no sóc pas tan jove.

      Elimina
  5. Perquè enllacen amb la part mística de cadascú. I l'Alejandro Sanz també hi fóra inclòs ;D

    ResponElimina
    Respostes
    1. N'hi ha que no en tenen gens, de part mística, desgraciadament.

      Elimina
  6. molt bona reflexió Helena, bella i profunda
    aquest llambreig de les emocions que sentim per dins és meravellós
    salutacions des de mataró
    joan

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt bell això del llambreig, Joan! Benvingut al meu bloc.

      Elimina