En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

divendres, 5 d’octubre del 2012

Projecció

Només una ombra.
En el proper poema
hi manques tu.


24 comentaris:

  1. Els teus poemes sempre m'inspiren. Mai no me'n vaig amb les mans buides.

    ResponElimina
  2. No sempre en podem donar nosaltres mateixos en cada poema...

    ResponElimina
  3. Passa la nit.
    Hi ets al vers
    com silueta al vent.

    ResponElimina
  4. M'emporte el teu, Ok???? I els pose tots dos junts, val???

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt bé que te l'enduguis al Face, però proposo que també ho facis al google+.

      Elimina
  5. Noooooooooooo, si me l'he emportat al blog , l'he rectificat i n'he afegit un altre. Al face no pose res meu!!!

    ResponElimina
  6. Sempre hi ha algú o alguna cosa que hi manca en tot, és la "manca" en el llenguatge, eixa manca que fa que de vegades fem mal sense voler o volent, o tot siga imperfecte, pot ser manque una persona o una idea o un sentiment, que ens farà en recordar-nos de que convivim amb el cos i l'ànima, amb una bipolaritat que ens condueix a creure'ns humans i peribles, ho som, però també de vegades retrobem aquella eternitat de que som capaços els homes i les dones, la natura.

    Una abraçada

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. La bipolaritat entre cos i ànima s'apropa molt a la idea del poema, Vicent. Però l'eternitat és en la natura?

      Elimina
    2. Volia dir que l'eternitat és una idea, si vols del món de les idees de Plató, que existeix en tota la natura, en tots els objectes, persones i animals que hi existeixen, arribar a ella és un acte personal i intransferible, però s'hi pot arribar, ja sé que molts diran que és un miratge, un semblant, però qui ha arribat sap del cert, i dic del cert, que com que la realitat la fem cadascun de nosaltres, doncs no hi ha una realitat "objectiva", l'eternitat hi és, hi ha qui arriba, i són, serà una resposta només vàlida per a aquesta persona, objecte o animal, no apta per a poder exportar als fills o als amics ni coneguts. Una realitat només per a ell tot i que tothom hi pot arribar, valga la contradicció paradoxal.

      Una forta abraçada des del barri de Russafa de València de

      Vicent

      Elimina
    3. Uf, que enrevessat, però em sembla que ho entenc.

      Elimina
  7. Uf nena, aquest m´agrada!!!
    Ja li has dit al "tu"???
    No se'l por perdre!!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. En primer lloc parlo amb mi mateixa, però també puc parlar d'algú del passat, que no hi serà mai present. És l'ambigüitat dels poemes.

      Elimina
  8. Helena!!! que sovint l'ambigüetat s'hi manifesta de manera molt clara :)
    I la claretat de manera molt ambigüa.

    ResponElimina
  9. Com que el proper poema no s'ha escrit encara, sempre hi ha aquella confiança que ens hi trobarem.
    Olga

    ResponElimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...