En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

diumenge, 28 d’octubre del 2012

Progrés enrere

A vegades anar enrere
és progressar,
ser conservador
és ser poc convencional.
Estimar per sempre
és estrany
com la genialitat.

16 comentaris:

  1. Si estimes progresses, i si ho fas per sempre ets conservador tot i la clara projecció que fas de l'amor en el futur. M'agraden molt aquests últims poemes teus que reflexionen sobre aquestes aparents contradiccions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em surten així, els poemes, sense ornaments, són els meus pensaments, generats per les meves vivències.

      A vegades em diuen que no sóc diplomàtica. Això, per cert, pot ser una virtut també.

      Elimina
  2. De vegades l'imperatiu patern del "gaudix-ne!" arriba a límits en els que la velocitat d'Occident ha fet que ja es veja malament que un pare i una mare s'estimen o convisquen sempre junts, jo sé que és difícil però no per atendre a una modernor hem d'anar en contra dels nostres principis, clar que és de vegades poc convencional ser conservador, però no sent-ho del tot cal ser-ho moltes vegades, per exemple quan alguna moda va en contra dels nostres principis siguen els que siguen, hem d'oposar-nos individualment, i per això la gran importància que jo li done a la individualitat, però no econòmica, no estic parlant d'això sinó de la de que cadascun ha de tenir el seu discurs i no hi ha una realitat objectiva, què tu creus que la gent que veu al·lucinacions està boja, té una altra realitat diferent a la nostra i potser no veja res que no existisca, el que passa és que hi ha realitats que fan més mal que unes altres i cal arribar a un consens entre la teua realitat i la salut, la teua salut, en això consisteix acceptar-se com a ésser individual, en acceptar la teua realitat, que no és ni més ni menys real que la d'un altre i tampoc menys que la de l'amo, la que ens imposen des del bressol.
    Però per això cal saber distingir quan ens estan prenent el pèl, es a dir, quan ens diuen: _És que això està passat de moda.
    Jo els conteste que no treballe a les passarel·les.

    Petons i bon diumenge de

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vicent,
      m'agrada molt la darrera frase! També aquesta: "la velocitat d'Occident ha fet que ja es veja malament que un pare i una mare s'estimen o convisquen sempre junts".

      Elimina
  3. Just. En un món absurd, no regeixen normes. Qui fa el que pot ja fa prou.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Olga,
      és que no m'agraden les persones que creuen que la seva realitat és l'única realitat. I haver de tenir complex per ser tan constant, per exemple.

      Elimina
  4. estimar sempre es potser una de les postures mes radicalment modernes que conec.
    Ptns i tranquila, de vegades, tenir mala llet es altament saludable

    ResponElimina
    Respostes
    1. Uf, gràcies, Enric! És força creativa, si més no, la mala llet! El dolor i la ràbia.

      Elimina
  5. Com cuidar les plantes del terrat, quan sembla que podrien estar millor cremant-se al sol o descuidades en qualsevol jardí públic.
    Estimar no és convencional, perquè qui estima no menysprea el valor de l'altre.
    M'agrada, el poema. L'he recomanat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. cantireta,
      estimar no deu ser mai convencional, perquè no passa gaire sovint, almenys a mi no em passa!

      Elimina
  6. El progrés del carranc, i la lucidesa del cec.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Al meu bloc hi ha la imatge d'un cranc. Tots caminem com podem.
      Petons, maca!

      Elimina
    2. cantireta,
      sí, tots baixem les escales com podem, que diu Margarit, fins i tot a trompicons.

      Elimina
  7. molt interessants paraules helena, donen molt per pensar

    gràcies per comentar el meu últim poema social i per compartir

    una abraçada
    joan

    ResponElimina
  8. Gràcies a tu, Joan. Provo de seguir-te, tot i la feina que se m'ha girat.

    ResponElimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...