En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

diumenge, 7 d’octubre del 2012

Lluita

Com una bibliotecària
endreçant el que entre tots plegats
s'entesten a desendreçar.
Com un cabdell que es fila i es desfila,
la bondat mai ho cobreix tot,
la bellesa és tímida.

14 comentaris:

  1. Com la milotxa
    amb el vent a les lletres
    enlaires la bellesa

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agrada molt això de la milotxa. No hi tinc res a fer al teu costat!

      Elimina
    2. No digues vajanades, Helena, que jo l'única cosa que faig es enredrar-me amb els fils del cabdell!!!

      A i me l'emporte al meu blog i te'l dedique.

      T'estime, Helena. Com amiga és clar.

      Elimina
    3. Sempre tan generosa, Joana. Ets l'amiga que més m'estimo.

      Elimina
  2. La bondat mai no ho cobreix tot, perquè el mal és l'única cosa que és dins i fora de nosaltres, sí, tot allò altre és dins de nosaltres, la matèria, la part demoníaca de l'ésser humà, és dins i fora de nosaltres, tot allò altre està dins i només dins de tots nosaltres, fer el bé és no només tenir pietat o caritat sinó seguir el nostre desig, el mal, el gaudi amb l'amor tots tres i tots quatre amb la lluita o la voluntat endreça el que tots ens entestem a desendreçar, però com que tots tenim l'instint de mort, però també l'instint de vida, aquest sempre triomfa, jo mira, per exemple jo faig servir les llengües per a no fer mal a ningú, abans en el meu antic bloc feia un missatge destructiu, es deia "El darrer home", jo canalitzava l'instint de mort amb el meu missatge apocalíptic, però ara en descobrir que el català-valencià actua en mi de gaudi o instint de mort el faig servir i només parlant ja faig el "mal" entre cometes, clar, doncs no faig mal a ningú, mal tangible, una altra cosa és la precepció que jo hi tinc, així aquesta llengua de la que per aquest motiu mai no podria prescindir, actua d'instint de mort, jo transgredisc amb ella per ser contestat inconscientment i no sentir-me per tant culpable d'existir, el francès la faig servir per a reaccions desproporcionades de l'instint de mort, i el castellà per a seguir el meu desig o instint de vida. Amb aquesta equació jo visc i no dirigisc l'instint de mort cap a mi mateix, així no es transforma en una malaltia o en un malestar, sinó que el faig expressar-se de la manera més positiva que puc. Parlar vàries llengües des del meu punt de mira és un avantatge perquè l'instint de mort, si així fas el nus, fa el seu camí, però un camí beatífic, no has de fer mal a l'altre directament sinó simbòlicament i subjectiva.

    Una forta abraçada des de València de

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. És curiosa la manera com utilitzes les llengues, Vicent!

      Elimina
  3. La bondat es una virtut extraordinari encara que no ho cobreixi tot. La bondat fa que no s´ expliquin moltes coses , per principis, per conviccio. La bellesa es timida, i incompresa i moltes vegades se sent molt sola.
    Els dos ultims versos son magnifics
    Ptns

    ResponElimina
  4. Com l'enric m'he enamorat dels dos últims versos. En saps molt d'endreçar!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Uf, no, sóc més aviat desordenada, però a la feina no en puc ser pas. Mai hi ha un lloc exacte per a totes les coses, però.

      Elimina
  5. L'ordre és a penes un impuls momentani en la tendència general al caos. Però l'ordre, la bibliotecària, la bellesa, amb la seva callada abnegació, són l'únic recurs de la vida davant la universalitat eterna de la mort.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agrada molt com ho expliques, Eduard. No havia pensat en la relació entre l'ordre i la bellesa d'aquesta manera.

      Elimina
  6. Delicioses, delicades i eficaces, les mans de les bibliotecàries.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les mans i el cap, Olga! M'agrada molt de recomanar llibres.

      Elimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...