En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dimecres, 24 d’octubre del 2012

Eteri

258è joc literari de Jesús M. Tibau
Imatge de Vicent Pellicer

Níguls confosos,
cingles de color blau,
sòl invisible.

16 comentaris:

  1. Sí, n'és com una descripció! Cada element en el vers que es correspon.

    ResponElimina
  2. Aquest haikú i aquesta imatge em fan pensar o sentir en l'infima cosa que som, que el món ens pot esclatar en qualsevol moment i a més a més quan despús-ahir vaig veure a la televisió el sunami del Japó, com l'onada avançava per la terra a una velocitat grandíssima, la peribilitat de la vida, i per a què calfar-nos tant el cap? en fer grans negocis i no viure com veritablement volem viure, que no és la manera del gaudi sinó la del desig, eixa flama gairebé insentible que ens encamina cap a la nostra meta o ens atura si la meta és l'errònia?

    Petons de Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Viure com veritablement volem viure, donada la nostra fragilitat, és el que jo provo de fer. Dins de la boira que ens acompanya.

      Elimina
  3. Jo diria que fet l´un per l´altre.

    Bona tarda.

    ResponElimina
  4. M'agrada molt la paraula "nígul". I el teu haiku, com sempre, ajustadíssim a la imatge.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sembla molt literal, però hi ha una sinestèsia. Els cingles no són mai de color blau.

      La paraula "nígul" l'he apresa al joc del diccionari, al QL?

      Elimina
  5. Precís i ajustat com sempre Helena
    Trobo molt bonica la paraula "confosos", jo la faig servir molt als meus poemes, és molt honesta, molt humana
    Un petó guapa
    ( he canviat de navegador i ara sí que surten els accents jajaja)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això de "confosos" és una mica recurs literari, no me n'havia adonat. A mi també m'agrada! És normal que sigui borrós en les altures.

      Elimina
  6. gràcies, fantàstic, és un plaer proposar-vos jocs literaris cada setmana

    ResponElimina
  7. De vegades es pot treure transparència de la confusió, presència de la invisibilitat. En aquesta estranya barreja que formen núvols i muntanyes en la distància, la matèria torna al seu origen primer: només llum, més o menys densa, més o menys dispersa, més o menys tangible.
    I això de la tangibilitat, de fet, depèn de l'instrument: podem tocar amb les mans el sòl, els cingles si ens hi plantem a sobre, fins i tot els núvols. Podem tocar els fotons amb une spnces ben petites (fetes d'electrons). La poesia és una pinça petita per a un gran misteri.

    ResponElimina
  8. Eduard, el sòl és invisible, perquè és soterrat en mi. Em projecto molt en la imatge.

    ResponElimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...