prens l'impuls, camines, creues els carrers i els ponts... i t'apareixen els queixals per mastegar. Això és el poema, creuar el pont abans d'haver-lo travessat, mastegar abans d'haver-lo paït. L'instant en què els peus encara no han tocat a terra.
Hola Helena, tens raó, per menjar-se el món no calen queixals...cal tenir la desició de apretar amb força els ullals per no deixar res al atzar, Una bona abraçada.
prens l'impuls, camines, creues els carrers i els ponts... i t'apareixen els queixals per mastegar. Això és el poema, creuar el pont abans d'haver-lo travessat, mastegar abans d'haver-lo paït. L'instant en què els peus encara no han tocat a terra.
ResponEliminaEl poema es pot projectar tan endavant com endarrere, el que tu dius és projectar-se endavant, s'han de tenir en compte totes dues opcions, crec.
ResponEliminaI el mar besa la pedra
ResponEliminaFins que la sorra floreix
El poder d'erosió de l'aigua és important, vicicle. Encara que no tinguis queixals, també pots arribar a menjar-te el món, doncs.
ResponEliminaHola Helena, tens raó, per menjar-se el món no calen queixals...cal tenir la desició de apretar amb força els ullals per no deixar res al atzar, Una bona abraçada.
ResponEliminaRafael: molt bo això dels ullals. Seria bo de no deixar res a l'atzar mai! Una abraçada.
ResponElimina