En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dissabte, 21 de gener de 2012

La pilona com a poema

Sempre abrupta,
contrastant amb
la llisor del terra de ciment.
Protegint la vorera dels cotxes,
de la carretera,
del quitrà.

6 comentaris:

  1. Ahir rellegia un breu text de Sylvia Plath on assajava de diferenciar poesia de prosa, o potser poema de novel·la. Els objectes menuts, quotidians, no formen part del poema, com un més dels detalls que poden trobar en una novel·la. Si apareixen, deia Plath, és com a orgullosos individus que centren tota l'atenció del poeta. Un modest element del mobiliari urbà -que de vegades m'irrita, he de confessar-ho- és aquí una abrupta solució de continuïtat de la uniformitat del terra de la ciutat. Sobresurt, doncs, amb un cert orgull i és el veritable nucli del poema a través de la mirada de la poeta, o sigui, Helena.

    ResponElimina
  2. Gràcies, Eduard, per això de la mirada de la poetessa, però per molt que m'animeu, encara, i fins i tot, només em considero aspirant a intèrpret, i després, aspirant a poetessa.

    M'agrada el que expliques de Sylvia Plath, la manera com el poema transforma allò insignificant i quotidià en poesia. D'això es tracta!

    ResponElimina
  3. La meva vorera, centímetre de descans entre el jo i els altres.

    ResponElimina
  4. La vorera, espai de descans entre el món interior i la vida de fora, bàsicament.

    ResponElimina
  5. Ja no tornaré a veure mai més la pilona com un pilar feixuc.

    ResponElimina
  6. Que bo, Sílvia! Allò antiestètic pot arribar a ser bell... i més si vosaltres ho voleu.

    ResponElimina