En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dimarts, 29 de desembre del 2015

Entre la guerra i la paret

Fugint rere un destí dins Relats en català

Només a peu,
no hi ha tren per vosaltres.
Mirant el terra
l'horitzó se us escapa.
Sou persones humanes.

8 comentaris:

  1. L'horitzó sempre és lluny quan no se'n té un de concret.
    Malauradament hi ha encara, humans que massacren humans.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xavier,
      m'agradaria no haver fet aquest poema perquè no fes falta.

      Elimina
  2. Quina tristesa, haver d'anomenar l'evidència: sou persones humanes.
    Per desgràcia sembla que això no sigui suficient per aturar la injustícia i la violència.

    ResponElimina
  3. Carme,
    "humanes" és un epítet. No, no serveix de res.

    ResponElimina
  4. I sempre amb la vista baixa, no sabem si per no veure l'horitzó o és tristesa de la humiliació que pateixen.
    Bon any Helena

    ResponElimina
  5. Helena, tens raó, tant de bo que no calgués escriure versos així. Per sort, la poesia (només de vegades!) serveix per desvetllar consciències. I quanta raó que té l'Alfonso. Gràcies a tots. Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ramon,
      la poesia social no és el meu fort, no pensava que pogués sortir-me'n, però és que el tema em sacseja.

      Elimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...