En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dissabte, 5 de desembre del 2015

El que queda del dia

TORRES MÁRQUEZ, Antonio, Y se encienden las luces
dins La sonrisa de Hiperión

Les branques cerquen
d'escurar la llum feble,
nues de fulles.
Taronja del progrés,
la posta sempre et guanya.

a

8 comentaris:

  1. xavier pujol5 de desembre del 2015, a les 16:17

    Nit fosca
    l'albada sempre et guanya.

    ResponElimina
  2. Olga Xirinacs5 de desembre del 2015, a les 20:39

    Posta encesa, taronja que brilla, belles imatges al teu poema.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Helena Bonals5 de desembre del 2015, a les 21:37

      Gràcies, Olga, és una fotografia molt actual. La posta sempre és bella, les llums taronges no tant.

      Elimina
  3. August G. i Orri5 de desembre del 2015, a les 23:36

    M'agrada aquesta imatge dels arbres "escurant" la llum del dia. Des dels carrers de les ciutats la llum del dia es perd molt abans que a l'horitzó. Bé faríem de buscar-la com els teus arbres.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Helena Bonals6 de desembre del 2015, a les 12:43

      August,
      jo sóc molt d'escurar, i naturalment m'agrada d'aprofitar al màxim la poca llum d'aquesta època de l'any.

      Elimina
  4. KRT6 de desembre del 2015, a les 0:40

    M'agrada com d'una imatge ben trobada en treus una excel·lent reflexió poètica. De fet, les postes de sol han donat resultats grans en poesia: em vénen al cap Salvat ("posta d'or, però posta segura / d'un sol que haveu sigut") i Riba ("Tristes banderes / del crepuscle....", o "...un llarg reflex ens il·lumina"). Però segur que en trobaríem més. I certament, els fanals (i els neons) són menys poètics.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Helena Bonals6 de desembre del 2015, a les 12:45

      Ramon,
      a mi no em sembla poètica una posta per ella mateixa, ni la posaria de fons a un blog meu. Però és innegable que són màgiques, les postes.

      Elimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...